(Del llatí dicĕre, dir.)
- v. tr. Expressar o manifestar en paraules alguna cosa.
- Afirmar o negar una cosa: Això que dius és veritat.
- Per a indicar la manera general d’opinar o parlar la gent sobre un assunt: Diu que o diuen que: Diuen que enguany plourà poquet. Diu que pot haver folga.
- Voler dir, significar: ¿Qué vols dir en eixes paraules?
- Expressar una interrogació: Li digueren cóm podia fer eixe treball.
- Dir be, parlar be, correctament o en veritat: Això està molt ben dit.
- Tindre que dir, tindre o donar motius per a llamentar-se o per a opondre’s a alguna cosa: ¿Tens que dir alguna cosa respecte ad açò?
- No tindre res que dir, estar tot be, no tindre objeccions, motius de queixa o de reprovació: Respecte ad això que has fet, no tinc res que dir.
- No dir res, no renyir a ningú: Faça lo que faça, no li diu res.
- Dir que sí o dir que no, afirmar o negar pronunciant eixes partícules, si o no o movent el cap de dalt a baix o de dreta a esquerra: No volíem dir que no ad eix oferiment.
- Recitar, anar pronunciant una cosa de memòria o llegint: Dir missa, dir la lliçó, dir el rosari, dir una oració, dir un poema...
- Servir de mig una cosa per a expressar el pensament: El diari diu que faran un nou estadi multifuncional.
- fig. Manifestar, mostrar: Tu ho negues, pero la careta diu que sí.
- refl. Designar en un nom, nomenar-se: Me diuen Vicent. Li diuen Quelo.
- refl. Tindre per nom una cosa o fet: El mal de cap també es diu migranya.
- refl. Atribuir-se una qualitat, una manera de ser, expressada per un nom: Molts se diuen mestres i són aprenents.
- Concordar, fer joc, harmonisar, estar ben proporcionat o en correspondència una cosa en una atra: El roig no li diu al blau. Els quadros no li diuen a les ralles.
- s. Acte i efecte de dir.
- A tu te dic filla, pero entén-te nora, loc. Se diu quan s’avisa ad algú i l’avís ha de valdre per a un atre.
- Al dir, no li feren casa, loc. No s’ha de fer cas de lo que diuen.
- Arre burro i deixa dir, loc. Se diu parlant d’algú que seguix fent lo que li pareix be sense fer gens de cas de lo que diuen els atres: I sense fer-nos cas, se foté tots els pastiços, i arre burro i deixa dir.
- Com aquell que diu, loc. Baix cert aspecte, d’alguna manera.
- Com qui no diu (res), loc. Per a fer fixar l’atenció en l’importància de la cantitat, categoria, etc.: I guanya més de dosmil euros al més, com qui no diu res.
- Com si digueren, loc. Per a senyalar un gran paregut, casi idèntics, entre dos conceptes: I en chafar la terra siciliana, com si digueren en entrar dins de sa casa.
- Diguen lo que vullguen, loc. Manifestar despreci de lo que puguen dir els murmuradors o dels que contradiuen lo que el subjecte diu.
- Dir fòc i flama d’algú, loc. Malparlar d’algú.
- Dir la seua, loc. Intervindre en un assunt manifestant la seua opinió.
- Dir per dir, loc. Parlar només que pel gust de parlar o sense fonament.
- Dir poc i bo, loc. Parlar poc pero interessant, important o cert.
- Dir-li a u dos i dos quan fan, loc. Dir-li a u tot lo que es pensa d’ell o d’alguna cosa seua.
- Dir-li a u més que a un porc, loc. Insultar-lo, ofendre’l de paraula.
- Dir-li a u poc i ben dit, loc. Parlar-li clar a u i dir-li lo que es pensa d’ell.
- Dir-li a u quatre fresques, loc. Dir-li a u de manera clara i directa, sense miraments, lo que es pensa d’ell.
- Dir-li’n més que la mar trau a les vores, loc. Dir tot lo que es pensa d’una persona i inclús insultar-lo de mil maneres.
- Dir-se els huits i els nous, loc. Dir tot lo que u pensa de l’atre.
- Direu que..., loc. Per a expressar l’aparència fòra de lo comú d’alguna cosa, que pareix real: I quan apagaren la llum, diríeu que en aquella gran sala plena no s’oïa una ànima.
- El dir de la gent, loc. Lo que diu la gent en general i sobretot les murmuracions.
- El “qué diran“, loc. Opinió d’uns atres en quant crítica o fiscalisació dels nostres actes.
- En un dir Jesús, loc. En un instant, en un moment.
- És dir, loc. Per a clarificar o aclarir un concepte: Parlen francès, és dir, una llengua llatina.
- És un dir, loc. Se diu per a suavisar l’efecte d’una cosa que s’ha manifestat, com volent senyalar que no és tant com s’ha afirmat, o que és una simple suposició o un eixemple.
- No cal dir, loc. Per a introduir una frase que no oferix cap de dubte per a ningú: No cal dir que açò ha de quedar entre nosatres.
- No dir ni chut ni carabassut, loc. No dir res, no parlar.
- No dir a u ni gos que fas ahí, loc. No dir-li res, no fer gens de cas ad algú.
- No dir ni mut, loc. No dir res, no parlar.
- No dir ni pruna, loc. No dir res, no parlar.
- No saber algú lo que es diu, loc. No raonar be, no tindre trellat: Eixe no té be el cap, no sap lo que es diu.
- Per dir-ho aixina o per dir-ho d’alguna manera, loc. Expressió correctiva: La meua casa és, per dir-ho aixina, la meua pàtria.
- ¿Qué direm de...? o ¿Qué em diràs de...? o ¿Qué em direu de...?, loc. Expressions per a afegir a una enumeració anterior de coses una atra cosa més: Havem parlat dels novelistes, ¿i qué em diràs dels poetes clàssics?.
- ¿Qué direu que?, loc. Interrogació equivalent a qué penseu que, per a preparar al que escolta a oir una cosa extraordinària: ¿I qué diríeu que feu Cento?
- ¡Qué vol dir!, loc. Exclamació de sorpresa o estranyea.
- ¡Quí ho diria!, loc. Per a expressar l’estranyea que causa alguna cosa fòra de lo comú: En setanta anys i en eixa pell tan fina. ¡Quí ho diria!
- S’ha dit, loc. Reforça les frases imperatives com “¡a sopar s’ha dit!”: significant que han d’anar tots a una a sopar.
- Tot lo que diuen no són misses, loc. No es deu creure tot lo que diuen.
- Una cosa de no dir, loc. Una cosa fòra de lo comú: Això em pareix una cantitat de no dir.
- ¿Vols dir?, loc. Interrogació en la qual manifestem estranyea i algun dubte sobre lo que un atre acaba d’expressar.
- ¡Vosté dirà! o ¡tu diràs!, loc. Contestació que se li dona a u que ha fet una pregunta o una observació massa evident.
- Tallar el dir, loc. Tallar la paraula, interrompre ad algú quan està parlant.