de-
de profundis
de
(Del llatí de, preposició d’ablatiu.)
- prep. Preposició que indica l’alluntament o la separació; indica també el lloc a on s’inicia el moviment o l’acció del verp: Dels ulls li ixqueren moltes llàgrimes.
- Indica punt de partida: La processó ix d’ací fins a ta casa.
- Denota una certa distància, un espai existent entre dos punts: De llunt pareix una cosa diferent.
- Denota una certa duració, un determinat espai de temps: Treballa de matí. De bon matí. D’estiu. D’hivern.
- Senyala la causa o el motiu d’una acció: Plore de felicitat.
- ant. Introduïa l’agent de la frase passiva: Un brodat fet de ses mans. Hui s’utilisa la preposició per.
- Introduïx el mig o l’instrument usat per a realisar l’acció: Adornat d’or i joyes.
- En valor partitiu, indica la totalitat de la qual se trau una part: Ho digué u d’ells. Huit dels dèneu regidors votaren en contra.
- ant. En valor partitiu sense determinatiu que la precedix: I se’n faran de grans festes.
- S’utilisa com a unió d’un indefinit (tant, molt, poc, gens, cap...) i el seu substantiu: No fa gens de calor. Tinc molt de fret. No veig cap d’home per ací.
- S’usa com a unió entre determinades preposicions i els substantius regits, com ara: ans de, dins de, darrere de...
- Introduïx el complement del superlatiu: Era la més jove de les germanes.
- ant. S’usava en construccions comparatives a on actualment s’usa que: Crech que no y ha major peccador de mi.
- Indica el material que compon una cosa o un objecte: Un collar de diamants. Un rosari d’argent.
- Senyala l’objecte o el tema del discurs o del text: Un llibre de poesia.
- ant. Dir de no, dir que no, negar.
- inus. S’usa per a introduir un infinitiu que fa de complement d’un atre verp. Sol utilisar-se entre el verp saber i escriure o llegir: No sabia de llegir ni d’escriure.
- Introduïx moltes locucions adverbials modals: De gaidó, d’amagat, de rasmà, de través, de costat, de gom a gom, de bo, de reull, de cara, de fet...
- Indica el posseïdor d’alguna cosa: El coche de Josep.
- Senyala la situació d’un objecte: El got de la taula.
- Indica el contengut d’alguna cosa: Un got d’aigua, una botella d’oli, una llanda de tonyineta.
- Indica la matèria contenguda en una mida: Un grapat de farina.
- Senyala la destinació o la finalitat: Dos astrals de tallar llenya. Bo de menjar.
- Substituïx l’aposició de dos substantius, principalment quan el segon d’ells és un toponímic: Els xativins tenen també el nom de socarrats.
- Pot intercalar-se també entre l’adjectiu i el substantiu, sobretot antigament: Diràs al traydor e renegat del rey Scariano.
- Introduïx una locució explicativa: Això de la toponímia es referix als noms del pobles.
observacions/documentació: Pren la forma d’ davant de vocal o haig.
- Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.