n’ i ‘n
i-
- pref. V. in-.
i
(Del llatí ĕt, conjunció copulativa, mat. sign.)
- conj. copulativa Conjunció que unix dos térmens d’igual funció dins d’una proposició o sintagma.
- Indica adició.
- I. Número 1 en la numeració romana.
- Unix dos proposicions que indiquen fets temporalment coincidents o successius.
- En una narració, unix les successives proposicions explicatives de l’acció.
- En una composició lliterària, l’us reiterat de la conjunció davant de cada element d’una enumeració resulta un recurs estilístic intensificador de l’expressió.
- És introductor de clàusules exclamatives i interrogatives: ¿I quàn t’han fet açò? ¡I d’això res!
- I una merda, i un ou, i un colló de mico, i uns collons... loc. vulg. Indica negació i també incredulitat.
observacions/documentació: En la llengua arcaica i antiga també s’utilisaven les formes: e, et, y, hi.
i
- Novena lletra de l’alfabet valencià (i, I).
- Nom de la lletra i, I, nomenada també i llatina.
- I grega, nom de la lletra y, Y.
observacions/documentació: En l’escritura arcaica era freqüent gastar la y grega en molts dels casos en que hui s’usa la i llatina. Antigament la i grega també es denominava y grega.
cloc i piu
bif i baf
i