Diccionari General

Diccionari General de la Llengua Valenciana

Coincidències per a: en
en
(Del llatí ĭnde, d’allà, d’això, cf. el fr. en i l’it. ne.)
  1. pron. Forma invertida del pronom ne. Pren la forma n’ davant de vocal o haig i ‘n darrere de vocal. S’utilisa com a objecte directe en lloc d’un substantiu: ¿Tens por? No, no en tinc.
  2. inus. Reemplaça a un complement preposicional introduït per la preposició de: ¿Quàn tornarem del poble? En tornarem el dumenge.
  3. Apareix com a auxiliar en els verps de moviment quan són usats en forma reflexiva: Yo me’n vaig. Nos en tornem a casa. Se n’ix del corral. Te’n vens. (V. observacions).
observacions/documentació: Ha caigut en desús com a circumstancial en substitució d’una construcció de lloc introduïda per la preposició de. Existix un us pleonàstic molt generalisat quan acompanya al verp haver: “N’hi ha pa", per Hi ha pa. La gramàtica valenciana regularisa l’us de les formes ne / en, aixina com de les atres formes que presenten forma principal i invertida (se/es, te/et, me/em) de la següent manera: a) Usar la forma principal me, te, se, ne al principi de frase o darrere d’un signe de puntuació que introduïxca una pausa: Me pareix que no tens raó. Se sent astralejar ad algú. ¿Te trobes be? Ne duc dèsset. Si parle, me fa mal la gola. b) Amprar també la forma principal quan la paraula que antecedix al pronom acaba en consonant o diftonc decreixent: Mai se llava les mans. ¿Cóm te diuen? Ampar me cau fatal. Ell ne durà unes quantes més. c) Usar la forma invertida em, et, es, en si la paraula antecedent (especialment, si és monosilàbica), acaba en vocal distinta de u final de diftonc: Com si em besares el tòs. La dòna en qui et casaràs, fes que siga de ton braç. Qui en fa cent i no en fa una, com si no en fera ninguna. També et convé. L’oració es descompon en un subjecte i un predicat. No es sent res. Un bon amic no es troba ni en cresol. Ma mare diu que em farà faixa i jopetí de seda. Ni sopem ni es mor el senyor pare. Cria corps i en tindràs més.
en-
(Del llatí in-.)
  1. pref. Prefix d’orige llatí que també pren la forma em- davant de b o p. Forma verps i adjectius i pot significar dins de, sobre, ple de: encaixonar, endolcir, empaperar, emboirar, empolsegar...
en, na
(De les formes llatines de vocatiu domine, senyor, i domina, senyora. Domine ha quedat reduït a ne, en, n’, i domina a na, n’.)
  1. s. m. Títul de cortesia o respecte que s’aplicava davant dels noms propis. Pren la forma N’ davant de noms escomençats per vocal: En Jaume. Na jordana. N’Anfós, N’Ampar.
  2. ant. S’usava especialment com a vocatiu davant de noms propis i davant de noms comuns de persona o de cosa personificada: Sényer en Rey. En Duch de Pera. Na trista.
observacions/documentació: Se tracta de formes en desús, reintroduïdes en la llengua formal.
en
(Del llatí ĭn, mat. sign.)
  1. prep. Indica situació específica, el lloc a on és, està o es fa una cosa: Estiguérem est estiu en Terol. En Alacant és normal la calor. El torró es fa en Xixona.
    1. Indica el temps durant el qual se realisa una acció: En la festa. En la joventut. En dos hores s’acaba. En una atra época. En la nit.
    2. Hui en dia, el dia de hui, el temps actual.
  3. Antigament podia anar darrere de verps de moviment precedint topònims: Tornar en París. Anar en Santander.
  4. Se combina en la preposició de, que indica punt de partida, expressant el punt d’arribada o terme del moviment o activitat: Traduïda del llatí en valenciana llengua. El dolçainer va de poble en poble tocant.
  5. En les locucions distributives: De dos en dos. De huit en huit.
  6. Introduïx l’adverbi o nom indicador de la direcció o temps: D’ací en avant. D’allí en amunt. Del migdia en avant. Dels xixanta en avant.
  7. Introduïx expressions modals: Era un home tengut en gran consideració per tots. Se celebrà la cerimònia en la forma tradicional. Han parlat del govern, en especial el president de l’oposició.
    1. Indica la matèria o assunt: Algunes paraules en filosofia tenen un atre significat. Doctor en dret. Era molt hàbil en escultura.
    2. En recort, per a recordar.
    3. En consideració, per a considerar, per a ser atés.
  9. ant. Introduïa un infinitiu complement de verp; actualment s’usa la preposició a o de: Els ajudaran en traure’ls de presó.
  10. ant. Solia precedir als gerundis i indicava simultaneïtat en l’acció del verp principal: Venien en cantant pel camí.
  11. Seguida d’un infinitiu present, indica el moment quan va a escomençar una acció o té lloc lo que indica el verp següent: En eixir de casa me’l topetí.
  12. Seguida d’un infinitiu pretèrit, indica precedència immediata respecte a l’acció del verp principal: En haver sabut allò, se posà a practicar-ho.
  13. dialect. En se que, loc. Equivalent a quan, en quant, en acabar de, en el moment que: En se que el crides, ve.
  14. Indica la manera com se fa o succeïx una cosa, les circumstàncies modals: Ho fiu en molta tranquilitat. Ves en conte. Plou en força. Parla en paciència.
  15. Indica el mig o l’instrument pel qual o en el qual se fa una cosa: Vindre en coche és més ràpit. Treballa en pic i pala. Rega en aigua dolça. Tallar en una navaixa.
  16. Indica companyia: Yo estic en vosatros. Ve en son pare i sa mare.
  17. Indica unió material o que una cosa està contenguda dins d’una atra o un conjunt, que la posseïx, que forma part d’ella: Arròs en fesols i naps. Taronges en pinyols. Una toca en flocs. Un got en vi. Un chiquet en els cabells rulls.
  18. Indica unió o adhesió en sentit immaterial: Estic en tu en esta dificultat.
  19. Pot tindre valor causal i va davant de la causa: En les pluges el riu se n’ixqué.
  20. En tal que, loc. condicional: En tal que vinga soc capaç de dur-lo al braç.
  21. Indica la persona que pren part d’una acció o és l’autor: En Cento pots tindre problemes. En la policia no vullc parlar.
  22. Indica la persona o cosa a la que s’aplica l’acció del verp: Era simpàtic en l’amo.
observacions/documentació: 1.- En algunes comarques, com ara La Marina, la preposició de lloc en, davant de topònims, és substituïda per a: A Valéncia tinc ma casa. Vixc a Dénia. Se tracta d’una forma dialectal en valencià, ya que el valencià general usa en: En Valéncia tinc ma casa. Vixc en Dénia. L’us de la preposició de lloc en és una constant des dels primers documents fins a hui: “...Item dues pasteres e 1 cedaz, e una archa que esta en la cambra”. Inventari de bens del bisbe de Tortosa en Almassora. 1253. “...vi e odi e present fo en la plaça de la Carnezeria”. “...avie feyt aquel cambi, que.n volie aver tota sa terra plegada en Polop”. Llibre de la Cort del Justicia d’Alcoy. 1263. “...e si no.l volra fer, peynoratz.lo en les sues cases que a en Cocentanya”. Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina. 1269. 2.- La substitució que es ve fent de la preposició valenciana en, quan indica instrument o companyia, per la forma catalana moderna i sense tradició clàssica amb, és inexplicable i inacceptable; en este cas la forma antiga o clàssica valenciana era ab i també en.
cinc en rama
  1. s. f. var. ort. ant. V. cinquenrama.
en, -ns
  1. s. f. Nom de la lletra n, N.
  2. En àlgebra, nom del signe potencial indeterminat.
observacions/documentació: Est és el nom clàssic de la lletra n, N, la forma ene és un castellanisme molt estés i la forma “ena”, que donen alguns gramàtics, no té tradició clàssica ni gramatical i no existix en terres valencianes, ya que respon al fet d’escriure la paraula castellana ene segons la fonètica del català oriental, que neutralisa la vocal e àtona i pronuncia “ena”, de la mateixa manera que mare o Pere les pronuncia “mara”, “Pera”.
Buscar en en:
  • Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.