Diccionari General de la Llengua Valenciana

PRÒLEC

Els valencians sempre hem tingut una consciència idiomàtica clara, la nostra llengua, la llengua valenciana, és una llengua neollatina, en un substrat ibèric determinant, que evolucionà a partir del llatí vulgar en terres valencianes que, com les atres llengües peninsulars, primer conegué una aportació germànica i més tart una intensa arabisació durant la dominació musulmana peninsular i que, en major o menor mida, es mantingué pels mossàraps valencians^[1] fins a la conquista de les terres valencianes per Jaume I^[2], moment en que experimentà una aportació definitiva per part dels nous pobladors procedents d’Aragó, Catalunya, Occitània, Navarra, Castella… sense oblidar que existien judeus i àraps en el territori i que convixqueren llarc temps en la població cristiana dominant. Des dels seus inicis i a lo llarc de la seua història la llengua valenciana anà rebent i assimilant aportacions constants de moltes atres llengües veïnes, puix les terres valencianes són terra de pas i han experimentat sempre i encara hui en dia experimenten un aluvió de pobladors de diferents territoris, lo que li ha anat donant una fisonomia particular i característica. Esta idea de definir la llengua valenciana com una llengua d’orige llatí, pero influïda per moltes atres diverses llengües no és nova i ya l’expongué Francesc Eiximenis, un català naixcut en Girona sobre el 1340 i afincat en Valéncia, en la seua obra Regiment de la Cosa Pública^[3] de 1383, dedicada als Jurats de la ciutat de Valéncia, a on parlant de Valéncia diu. “Aquesta terra [Valéncia] ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn, e de cascuna ha retengut ço que millor li és, e ha lleixats los pus durs e los pus malsonants vocables dels altres, e ha pres los millors, e no res menys, trobarets dins aquesta beneïta ciutat que us pot ensenyar les principals llengües del món, així com són llatí, hebraic e morisc…”. Dos sigles més tart esta idea torna a ser manifestada pel borrianenc Martí de Viciana en el seu Libro de las alabanzas de las Lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, editat en Valéncia en 1574, que explica l’orige del valencià parlant de la conquista del Regne de Valéncia per Jaume I de la següent manera: “Como el Rey y los de su casa y corte y muchos de sus vassallos, hablavan lengua de Provensa y de Limós, aquella como a más común prevalesció, pero non sin grande mixtura de otras lenguas, y todo en junto fue nombrada Lengua limosina, con la qual tenemos escripto […] libros que nos dan testimonio de aquella primera lengua.”

Sobre el nom de la llengua dels valencians molt s’ha escrit des de que el nacionalisme català, en ple sigle XX, inicià un intent d’anexió d’alguns territoris de l’antiga Corona d’Aragó com són Valéncia i les Illes Balears, basant-se en una hipotètica llengua i cultura comunes, la llengua i la cultura catalanes; pero esta intenció expansionista topà de ple en una consciència llingüística valenciana que considera que la llengua valenciana és pròpia, diferent i diferenciada de la catalana, com diferent i diferenciada és la cultura valenciana, base d'una nacionalitat valenciana històrica. De fet, des dels orígens del Regne de Valéncia, mai se li ha donat a la llengua valenciana el nom de català; ha rebut moltes denominacions: romanç^[4], vulgar, vulgada llengua materna valenciana, vulgar llengua valenciana, ydiomate valentino, valentino idiomate, llengua plana valenciana, valenciana prosa, valentina lingua, vulgar valenciana, valentinum, lingua vulgare valentina, vulgar valencià, idioma valencià o simplement valencià. Pero la denominació que més es repetix durant tots els temps fins a hui és la de llengua valenciana, nom que li donaren els clàssics valencians en un Sigle d’Or que conseguí un prestigi internacional. Hui en dia el seu nom oficial és “idioma valencià”, segons l’Estatut d’Autonomia, el qual es referix també al valencià com a llengua. L’Estatut és una Llei Orgànica i arreplega el sentir majoritari del poble valencià sobre el nom del nostre idioma, cap llei inferior o institució pot donar oficialment un nom diferent a la llengua dels valencians^[5].

L’única denominació que els valencians hem acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els sigles XIX i XX^[6], és la de llengua llemosina, utilisada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels nostres antepassats. L’explicació està en la consciència, més o manco clara, que entre una èlit cultural valenciana es tenia de pertànyer el valencià a un diasistema llingüístic superior occitanorromànic^[7]. Aixina és, el valencià, la llengua valenciana no únicament està directament emparentada en el català i el mallorquí, com el nacionalisme català vol fer vore^[8], sino també en el llenguadocià, el provençal, el llemosí… pero la valenciana és l’única que dins del diasistema tingué un Sigle d’Or, el sigle XV, en una producció lliterària quantiosa i d’un reconegut prestigi mundial, de manera que el valencià marcà la norma llingüística a seguir per tot el diasistema^[9], norma que el català acceptà tant a nivell oral com a escrit fins a la moderna proposta ortogràfica i gramatical de l'ingenier català Pompeu Fabra que, encara que adaptant-la al català modern de Barcelona o barceloní, seguix sent en gran part la valenciana del sigle XV, d'ací l'abisme entre el català parlat i escrit i la proximitat entre el valencià parlat i escrit^[10]. Este Sigle d'Or valencià també consolidà per a sempre la denominació llengua valenciana^[11].

Aquells que actualment busquen i rebusquen un cas històric en que un valencià haja denominat a la nostra llengua com a català han fracassat sempre; no obstant, no volem deixar passar la cita que tant agrada als anexionistes i al catalanisme; es tracta d'un sermó del valencià sant Vicent Ferrer i que forma part del sermó Fferia Vª en el que es pot llegir: “Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e de Cathalunya e per ço prenets un vocable castellà e altre català. La nostra vida es al mig: dessus es la gloria e dejus es infern…”. Algú ha intentat fer creure que com sant Vicent Ferrer nomena la Serrania el sermó anava destinat als serrans valencians, pero esta “Serrania” és una de les tres governacions d'Aragó des de 1348, formada per Calatayut, Daroca, Terol, Ariza i Cetina, no és una part del territori valencià. Per una atra banda sabem que el sermó és del 15 de setembre de 1414 i que en esta data sant Vicent estava fòra del Regne de Valéncia, travessant la Serrania camí de Saragossa, a on aplegà l'1 de novembre.

Els valencians mai hem tingut una consciència dialectal, sempre ha existit entre nosatres una consciència llingüística de ser el valencià una llengua pròpia i diferenciada, precisament per açò hem dotat al valencià, a lo llarc dels temps, d'obres gramaticals i lexicogràfiques realisades per i per a valencians; esta és la millor prova de la consciència idiomàtica dels valencians, per això creem necessari parlar un poc d'estes obres, a l'hora que este diccionari es suma ad elles i expressa la voluntat d'una immensa majoria de valencians de voler que el valencià seguixca sent una llengua independent i viva^[12].

Una de les primeres obres lexicogràfiques valencianes és el Llibre de concordances de Jaume March de 1371, seguit pel Liber elegantiarum de Joan Esteve de 1489^[13] o les famoses Regles de Bernat Fenollar (Penàguila 1438-Valéncia 1516), obra de purisme llingüístic, encara que no són al cent per cent valencianes^[14]. No volem estendre-nos massa en les quantioses obres lexicogràfiques dels sigles XVI i XVII, que no es poden considerar autèntics vocabularis perque són obres destinades a l'ensenyança del llatí, a facilitar la seua traducció al valencià o són glossaris molt específics d'una disciplina, alguns acompanyen a una obra per a aclarir lo que es denominava “vocables obscurs”^[15] o els arcaismes i formes en desús que en ella apareixien. Es pot destacar entre ells el vocabulari valencià-castellà que Juan de Resa realisa per a acompanyar a l'edició que en 1555 fa en Valladolit dels poemes d'Ausias March en versió valenciana; també en 1557, a petició dels Jurats de la ciutat de Valéncia s'edita la Crònica de Jaume I acompanyada d'una “Taula de les paraules difícils que's troben en la Chrònica del invictíssim Rey en Jacme, axí Llemosines com Aràbigues, com Franceses, e declaració de aquelles”.

En el sigle XVI es realisaren una série de gramàtiques valenciano-llatines per a estudiants valencians que solen dur vocables valencians o oracions en valencià en la seua correspondència llatina, de manera que s'acosten a lo que hui entenem per vocabulari bilingüe. Una d'elles és de Bernat Vilanova, publicada en Valéncia en 1500, en el títul Notes ordenades per lo reverent mestre Bernat Vilanova, alias Navarro, l'obra està dedicada a Joan Esteve, prova evident de que l'autor coneixia el Liber Elegantiarum i de que l'utilisà en el seu treball. S'ha de tindre present la gramàtica valenciano-llatina de l'alcoyà Andreu Sempere, que duya per títul Andreae Semperi, valentinii alcodiani, doctoris medici, Gramaticae latinae Institutio, que conegué més de trenta edicions del sigle XVI al XIX. En 1572 Miquel Ferrer, de la localitat valenciana d'Almenara, edita en Lleida un Metodo y Art molt breu, en romanç y molt clar pera aprendre la Gramatica de la Llengua Latina. En 1586 el valencià Jeroni Burgués edita en Barcelona la Taula sumaria de tota Art de la conjugació dels verbs y us dels gerundis y participis, facil y necessaria per als estudiants qe volen llatinar…

En el sigle XVII destaquen uns glossaris bilingües valencià-llatí, destinats als notaris, com el manuscrit que sense data fixa du per títul Vocabulario ú Onomasticón de Voces de derecho Patrio conocido por Fueros de Valencia que por su dificultad u obscura comprehensión hasen presisas de su explicación para inteligencia de los Estudiosos y contracción en la Práctica. Por Gaspar Gil Polo, Abogado desta Ciudad [Valéncia], augmentado por el doctor Josep Lop, que no es publicà fins 1945. D'entre uns atres glossaris destaca el de Joan Vicent d'Exulve, editat en Valéncia en 1643 en el títul Preclarae Artis Notariae.

En el sigle XVIII trobem la figura del notari valencià Carles Ros (1703- 1773) que, entre moltes atres obres dedicades a la llengua valenciana^[16], edità en 1739 el Breve Diccionario Valenciano-castellano i en 1764 el Diccionario Valenciano-castellano. També podem nomenar l'existència entre els manuscrits de Manuel Joaquim Sanelo (1760-1827) d'un diccionari compost de dos parts: Ensayo de Diccionario de Lemosín y Valenciano antiguo y moderno al castellano i un Diccionari Valencià-Castellà. Justo Pastor Fuster en 1827 escriu un Breve vocabulario valenciano y castellano de las voces más oscuras y antiguas i els lèxics bilingües de Josep Mª. Cabrera, Miquel Rosanes o Luís Lamarca en el seu Ensayo de un diccionario Valenciano-castellano de 1851, encara que tenien com a finalitat l'ensenyança del castellà als chiquets valencians. Pero en el sigle XIX la lexicografia valenciana conegué obres ben importants com la de l'advocat valencià Josep Escrig i Martínez Diccionario Valenciano-Castellano de 1851, que el reeditarà en 1887, aumentat i corregit per Constantí Llombart . En 1891 Joaquim Martí Gadea escomençà a editar el seu Novissimo Diccionario General Valenciano-Castellano que aplegà a tindre 1976 pàgines.

A cavall entre el sigle XIX i XX trobem la figura del farmacèutic i escritor Josep Lluís Nebot i Pérez, que en 1894 escrigué l'obra titulada Apuntes para una Gramática Valenciana Popular, i en 1910 el seu Tratado de Ortografía Valenciana Clásica. A principis del sigle XX destaca la figura del filòlec valencià de Benimarfull Lluís Fullana i Mira que entre moltes atres obres, com les Normes Ortogràfiques de 1914, la Ortografia Valenciana de 1932 o la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana de 1915, edità en 1921 un Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà. Tanquen el sigle XX una bona cantitat de gramàtiques, ortografies, flexions verbals, diccionaris valencians i material didàctic o informàtic com el Corrector Ortogràfic Valencià, editats per entitats com Lo Rat Penat, Valéncia 2000, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana o editorials com Paraval o l'Oronella.

Les interferències llingüístiques que ha patit el valencià no són totes modernes. Ya en 1502, Jeroni Amiguet, natural de Tortosa, publicà en Valéncia Sinonima variationum sententiarum eleganti stilo constructa ex italico sermone in valentinum… destinada als estudiants valencians de llatí, pero no podem deixar de tindre en conte l'orige català de l'autor a l'hora d'utilisar esta obra com a font lèxica. L'andalús Antonio de Nebrija edità en 1492 el Lexicón (llatí-castellà), i en 1507 es reedità en Barcelona una adaptació catalana (llatí-català/català-llatí), reeditant-se en 1522 i 1560, també es feu una edició trilingüe (llatí-català-castellà). Diversos autors afirmen que este Lexicón fon molt popular en Valéncia entre gent culta i escritors, per lo que no podem dir que no s'utilisara a l'hora de confeccionar diccionaris o lèxics; segurament esta obra i el Thesaurus Puerilis del gironí Onofre Pou són els causants de que trobem formes no valencianes en lèxics i diccionaris valencians. O. Pou fon professor en l'Estudi General de Valéncia i edità en el cap i casal en 1575 el Thesaurus Puerilis, destinat, a l'igual que el Liber Elegantiarum d'Esteve, a l'ensenyança del llatí; l'autor deixa ben clar que: “Està primer lo vulgar en llengua Cathalana y Valenciana, y després lo llatí”, de manera que alguns lexicógrafs valencians posteriors copiaren del Thesaurus tant la forma catalana com la valenciana.

En époques més recents no sempre s'ha seguit un criteri d'estricta valencianitat llingüística a l'hora d'elaborar els lèxics o diccionaris valencians per diversos motius; en primer lloc perque la lexicografia és una disciplina relativament moderna i és ara quan tenim els mijos teòrics necessaris per a treballar en un procediment científic i molts treballs fonamentals que abans no existien, en segon lloc perque la teoria del diasistema llingüístic, més o manco desenrollada o argumentada, sempre ha existit i alguns lexicógrafs valencians basant-se en l'idea de l'antiga llengua llemosina incorporaven vocables de tot el diasistema o copiaven paraules i definicions directament del castellà, sense seguir un criteri de valencianitat, com fa Josep Escrig i Martínez en el seu Diccionario Valenciano-Castellano a on diu: “La costumbre ha valencianizado, digase, así la mayor parte de las voces de la lengua castellana, y esto me ha movido a adoptarlas en la redacción de este Diccionario”; en esta obra es copia directament del Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española, donant les definicions en castellà i realisant innumerables calcs semàntics d'esta llengua. Constantí Llombart aumentà considerablement l'obra d'Escrig i feu que el seu diccionari passara de 862 pàgines a 1231 dient que es tracta d'una “…edición corregida y aumentada con un considerable caudal de voces…”, pero este “considerable caudal de voces” l'extrau com ell diu de “los tesoros encerrados en la literatura valenciana y los documentos públicos y privados, escritos en el idioma que hablaron en su infància San Vicente Ferrer y Luís Vives”, pero els documents que utilisà no procedien únicament de Valéncia sino d'uns atres territoris com Mallorca o Catalunya^[17], de fet esta edició de 1887 oferix un llistat d'un centenar d'obres que segons l'autor “debieran consultarse para el estudio de nuestra lengua” i la mitat d'elles són d'autors catalans i mallorquins^[18]; observant quines són les noves paraules o accepcions que apareixen podem comprovar que, mogut per un esperit de germanor i l'idea de la llengua comuna llemosina, Llombart copià, entre uns atres, part del Diccionari de la llengua catalana que Pere Labèrnia i Esteller, valencià de Traiguera afincat en Barcelona, publicà en 1839^[19].

D'esta manera molts vocables catalans passaran del diccionari de Labèrnia a l'Escrig-Llombart^[20] i d'este passaran alguns al de Fullana. Només d'esta manera s'explica que la forma catalana tardor, que només s'utilisava en unes comarques de Girona i que el català modern alçà a la categoria de forma estàndart, arraconant les formes patrimonials primavera d'hivern o autumne, aparega en els diccionaris d'Escrig-Llombart o de Fullana. La tercera raó per la que no es solia seguir un criteri d'estricta valencianitat llingüística és perque no existia un perill d'anexió o assimilació del valencià al català, com el que des de fa un sigle es ve patint, sino un sentiment de bona germanor entre pobles germans a on no calia marcar diferències ni defendre lo propi o diferencial perque ningú ho condenava i ningú pretenia impondre lo seu.

Sobre els diccionaris valencians actuals podem dir que reflectixen les dos tendències existents. Uns seguixen un criteri de convergència en el català, i no solament utilisen la gramàtica i l'ortografia catalanes de l'Institut d'Estudis Catalans en la seua redacció, sino que donen entrada a tot el lèxic català i apleguen a ignorar les formes genuïnes valencianes o a remetre-les a les catalanes, dialectalisant el valencià; uns atres seguim un criteri d'independència llingüística i, utilisant la gramàtica valenciana i l'ortografia valenciana de la Real acadèmia de Cultura Valenciana, seguim uns criteris de valencianitat llingüística. Fer un anàlisis de tots els diccionaris i vocabularis editats en terres valencianes durant estos últims anys seria allargar-nos massa, pero val la pena fer referència, per lo que representa, al Diccionari Valencià de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana de 1995, editat per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. A pesar de que en el seu pròlec es diu que el diccionari “representa, sens dubte, la culminació d'un esforç fet per molts valencians” es tracta d'una còpia, incloent i repetint erros i tot, del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans de 1995, els autors d'este diccionari que es diu valencià ni s'han molestat, en molts casos, en canviar els eixemples^[21] que en algunes entrades es donen. En realitat, si fem un estudi un poc més profunt, podrem vore que es tracta del mateix diccionari en lleus retocs i modificacions per a adaptar-lo segons siga el destinatari valencià o català.

Hui és necessari, si volem que el valencià sobrevixca com a llengua diferent, establir una autonomia i marcar les diferències en el català^[22], per a evitar la convergència llingüística, que propugna l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que donaria pas a l'assimilació i a un procés pel qual el valencià seria fagocitat pel català^[23]. Tampoc creem, perque aixina ho ha demostrat la pràctica durant les últimes décades, que convergir en el català i adoptar el seu estàndart en terres valencianes favorixca la necessària identificació dels parlants en la llengua, ya que la dita convergència en realitat dialectalisa al valencià i, per tant, ni el dignifica, ni ajuda al necessari procés de recuperació de l'idioma en tots els usos, per això este Diccionari General de la Llengua Valenciana vol ser un pas més en una clara direcció d'independència llingüística i dignificació de la genuïna llengua valenciana, alçant a la categoria de norma totes aquelles característiques llingüístiques pròpies i diferencials que té el valencià dins del seu diasistema i del conjunt de les llengües romàniques.