Diccionari General

Diccionari General de la Llengua Valenciana

CARACTERÍSTIQUES GENERALS I INDICACIONS PER A L’US DEL DICCIONARI

Este diccionari es denomina general perque intenta arreplegar el lèxic existent en valencià, tant antic com actual i sobrepassa en unes 13.000 paraules el Diccionari Ortogràfic Valencià-Castellà/Castellà-Valencià de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, treball que en les últimes edicions s’ha desenrollat paralelament, passant paraules d’este ad aquell. Els dubtes que algunes paraules podien plantejar i les decisions preses han segut acordades en el sí de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes d’esta real institució.

No és un treball definitiu. No podia ser-ho perque la llengua evoluciona i canvia, per lo que esta obra haurà d’anar adaptant-se als nous temps i ampliant-se. Tampoc intenta arreplegar absolutament tot el lèxic valencià, perque hi ha una gran quantitat de tecnicismes propis d’algunes ciències o matèries que s’haurien d’arreplegar en vocabularis específics, no obstant s’intenta donar entrada als més estesos o significatius i als llenguages especialisats més utilisats, com ara el de l’informàtica, oficis, o uns atres llenguages tècnics, aixina com a les accepcions que les paraules tenen en l’argot, llenguage coloquial o vulgar. En la mida de lo possible dona entrada a llenguages molt més específics com el del cultiu de l’arròs, de la pansa, de la palmera, els menjars, el fútbol. El diccionari dona entrada a préstams d’unes atres llengües, en uns casos en l’ortografia original o en ortografia valenciana si estan adaptats; també sol indicar-se en observacions la pronunciació que té el préstam en valencià.

En ocasions es dona entrada a castellanismes, galicismes, catalanismes… que solen utilisar-se o s’han utilisat en algun moment, pero s’indica per mig de l’abreviatura corresponent i es remet a la forma genuïna valenciana, remissió que s’aconsella seguir, ya que el present diccionari té una finalitat normativa, intenta depurar l’idioma i seguix un criteri de valencianitat llingüística. Sent una obra normativa també és un diccionari d’us, ya que diu lo que signifiquen les paraules pero també sol indicar com s’utilisen, en quin context i en quins matisos. S’ha intentat donar unes definicions senzilles i no massa tècniques, retòriques o complicades, aportant formes sinònimes que poden ajudar a la comprensió del vocable.

Les entrades o paraules apareixen en negreta i estan ordenades segons l’orde llatí internacional, de manera que la ch o la ll es troben en el seu lloc corresponent dins de la c i la l. La ç es considera com una c. S’ha donat entrada a prefixos, sufixos i a sons onomatopèyics, indicant el seu significat i quàn s’utilisen.

La paraula, que té entrada en la seua forma masculina singular, va seguida de la seua derivació de gènero i número, que també apareix en negreta, seguint-se el criteri del diccionari bilingüe de la RACV, és dir, s’afigen les desinències de gènero i número a partir de l’última lletra que no varia. Si en alguna accepció canvia el gènero o número s’indica en l’abreviatura corresponent i si es tracta d’un verp que se li ha donat entrada com a transitiu i té un us intransitiu o reflexiu en una atra accepció també s’indica.

Darrere de la derivació, en alguns casos, apareix l’etimologia de la paraula entre paréntesis; quan darrere de l’ètim apareixen les abreviatures mat. sign. (mateix significat), vol dir que l’ètim té el mateix significat que la primera accepció, pero no sempre de les atres. Posteriorment es troba una abreviatura que indica la categoria gramatical; si la categoria gramatical canvia en alguna de les accepcions de la paraula també s’indica en començar la nova accepció.

En alguns casos s’indica que la paraula és un arcaisme, dialectalisme, vulgarisme, coloquialisme, forma desusada… i es remet a una atra forma indicada per una ve mayúscula (V.). És molt important tindre en conte estes indicacions i respectar-les si es vol fer un bon us del diccionari i de l’idioma; si s’indica que una paraula és arcaisme no s’ha d’utilisar en la llengua estàndart o en la llengua quotidiana, igualment si s’indica que és coloquial o vulgar s’han de respectar els nivells del llenguage i el context o situació en la que s’utilisa eixa paraula. De la mateixa manera l’usuari ha de saber que si la paraula és local o dialectal no deu ser utilisada a nivell estàndart o general.

No s’ha donat entrada a formes com vesprà, trompà, caragolà… que presenten la caiguda de -d- intervocàlica característica i normativa del valencià oral per ser evident que, encara que s’han de pronunciar aixina, s’escriuen vesprada, trompada, caragolada, i perque incrementarien de manera excessiva i innecessària el número d’entrades en el diccionari; seguint este mateix criteri, tampoc s’ha donat entrada a les formes coloquials o dialectals que presenten caiguda de -d- intervocàlica en el sufix -ador, -adora, adors, -adores com llauraor, llauraora, llauraors, llauraores (llaurador, llauradora, llauradors, llauradores), ni a les formes diminutives dels adjectius o substantius acabats en -at que presenten caiguda de la -d- intervocàlica, com ara cremaet, cremaeta, cremaets, cremaetes (cremadet, cremadeta, cremadets, cremadetes) o foraet, foraets (foradet, foradets), ni a les formes que presenten caiguda de -d- intervocàlica pròpia del valencià meridional i de caràcter vulgar com moa, ajua, seguia (moda, ajuda, seguida), o a les formes vulgars en caiguda de -d- intervocàlica que presenten els superlatius dels participis acabats en -at, gelaíssim, gelaíssima, gelaíssims, gelaíssimes (geladíssim, geladíssima, geladíssims, geladíssimes). No obstant, es pot haver donat entrada a algunes d’estes formes excepcionalment, per ser molt usuals o per a ajudar als parlants a localisar-les i remetre-les a les formes generals o normatives. S’ha d’aclarir ací que no es dona entrada als diminutius, aumentatius o superlatius, per un criteri d’economia, encara que apareixen alguns per presentar algun aspecte puntual o accepció especial.

El diccionari dona entrada als arcaismes utilisats en la lliteratura clàssica o llengua antiga, indicant-se sempre que es tracta d’una forma arcaica i remetent-la a la seua equivalent en la llengua moderna. Açò és fonamental en un diccionari que vullga ser útil a l’hora de llegir texts antics. També es dona entrada a les variants formals i ortogràfiques antigues, remetent-les a les formes modernes, si les tenen. En tot cas s’indica en abreviatures de quina forma es tracta: variant formal antiga, variant ortogràfica antiga, variant fonètica antiga… Les formes locals o dialectals també tenen una entrada pròpia, indicant que es tracta d’un dialectalisme o localisme; els localismes i dialectalismes se remeten a les formes valencianes generals –si les tenen–, per lo que no tenen definició; l’usuari ha d’acodir per a obtindre la definició a la forma general a la qual és remés. Quan el localisme no té una forma general es fa una definició i pot indicar-se la zona o localitat a on s’utilisa.

No s’ha donat crèdit ni entrada ad aquelles formes que apareixen en un únic diccionari i que ningun atre diccionari arreplega, quan hem comprovat que ni estan vives ni documentades i que són invencions, purs castellanismes o variants sense tradició ni us, com moltes que apareixen en els diccionaris valencians de Martí Gadea o de Constantí Llombart, com ara: aconsolança, aburrat, acanyutat, aborrensa, abotecari, acobdiciar, acontajar…

En el cas que una paraula siga pròpia d’un llenguage concret o un determinat nivell de llenguage s’indica en abreviatura: Bot., Llit., vulg., Arq., Biol. (Botànica, Lliteratura, vulgar, Arquitectura, Biologia…).

Dins d’una entrada les formes sinònimes van separades per una barra (/) i les diferents accepcions d’una paraula per dos barres (//). Les locucions apareixen en negreta, seguides de la seua explicació. Moltes paraules o accepcions van acompanyades d’eixemples que aclarixen possibles dubtes; com este no és un diccionari d’autoritats els eixemples són frases d’us quotidià.

En el cas que una paraula necessite algun comentari gramatical, sobre la seua fonètica o qualsevol atra cosa apareix l’abreviatura observ. de observació, seguida d’un comentari o explicació sobre la paraula.

En est apartat el diccionari va incorporant documents que mostren l'us de cada paraula per distints autors, convertint-se aixina, poc a poc, en un diccionari també d'autoritats.

Finalment, en algunes paraules, apareixen els refrans a on eixes paraules s’utilisen, ya que els refrans són els millors eixemples d’us.