es
es-
(Del llatí ex.)
- pref. Prefix d’orige llatí que pot significar superació, eliminació, intensitat…
es
es
es
(Del llatí se, pronom reflexiu de tercera persona.)
- pron. person. Forma invertida del pronom personal reflexiu datiu i acusatiu de tercera persona singular o plural i masculí o femení se. També presenta la forma plena se i la forma contracta enclítica ‘s i proclítica s': Done’s el gust. S’amaga. (V. observacions).
observacions/documentació: La gramàtica valenciana regularisa l’us de les formes me / em, aixina com de les atres formes que presenten forma principal i invertida (me/em, te/et, ne/en) de la següent manera: a) Usar la forma principal me, te, se, ne al principi de frase o darrere d’un signe de puntuació que introduïxca una pausa: Me pareix que no tens raó. Se sent astralejar ad algú. ¿Te trobes be? Ne duc dèsset. Si parle, me fa mal la gola. b) Amprar també la forma principal quan la paraula que antecedix al pronom acaba en consonant o diftonc decreixent: Mai se llava les mans. ¿Cóm te diuen? Ampar me cau fatal. Ell ne durà unes quantes més. c) Usar la forma invertida em, et, es, en si la paraula antecedent (especialment, si és monosilàbica), acaba en vocal distinta de u final de diftonc: Com si em besares el tòs. La dòna en qui et casaràs, fes que siga de ton braç. Qui en fa cent i no en fa una, com si no en fera ninguna. També et convé. L’oració es descompon en un subjecte i un predicat. No es sent res. Un bon amic no es troba ni en cresol. Ma mare diu que em farà faixa i jopetí de seda. Ni sopem ni es mor el senyor pare. Cria corps i en tindràs més.
e, es
bricolaig, -es
fariva, -es
es, -sses
- Es zeta, lletra específica de l’alfabet alemà (ß), té el seu orige en l’unió de dos esses, se tracta d’una es sorda i s’utilisa quan la vocal anterior és llarga o un diftonc.
observacions/documentació: Est és el nom clàssic de la lletra s, S, la forma esse és un castellanisme molt estés i la forma “essa”, que donen alguns gramàtics, no té tradició clàssica ni gramatical i no existix en terres valencianes, ya que respon al fet d’escriure la paraula castellana ese segons la fonètica del català oriental, que neutralisa la vocal e àtona i pronuncia “essa”, de la mateixa manera que mare o Pere les pronuncia “mara”, “Pera”.
- Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.
- Paraules que tenen una escritura pareguda: -és.