Diccionari General

Diccionari General de la Llengua Valenciana

Coincidències per a: el
el
(Del llatí ĭlle.)
  1. pron. m. Pronom personal de tercera persona singular. Pot prendre les formes l’, ‘l, lo: Lhe trobat a leixida. El busque i no el trobe. Dona-mel. Comprén-lo.
el, -ls
(var. ort. ant. e el, i el.)
  1. conj. i art. ant. Unió de la conjunció antiga e i de lartícul i pronom el.
el, -ls
(Del llatí ille, illa [genitiu sing. illius; datiu sing. illi].)
  1. art. i pron. Artícul determinat de tercera persona masculí, que acompanya al nom i el modifica, i també pronom. Quan és artícul, pren la forma l si va davant de paraula escomençada en vocal o haig (larmela, lhome), i si es combina en les preposicions a, de i per, forma respectivament les contraccions al, del, pel i si és plural als, dels, pels: Al migdia, del poble, pel camí, als chics, dels carrers, pels camins, a no ser que vaja seguit de paraula que escomence per vocal o h puix en eixe cas no fa la contracció i pren la forma apostrofada: a lamic, de lhome, per lamor. Quan és pronom i va precedit de verp que acaba en vocal pren la forma l, i si és plural ls: Els diners, tornals. El llibre, compral.
  2. Davant dun verp en infinitiu o un adjectiu els substantivisa: El cantar deste cantador és molt bo. El calentet que mhe pres mha donat calor.
observacions/documentació: La forma clàssica lo, los, encara està molt viva en terres valencianes i sol aparéixer darrere d’algunes preposicions o en locucions i frases fetes: En lo carrer. Tot lo món. Tots los dies. A lo manco... En la llengua vulgar o familiar s’utilisa davant dels noms propis; en estos casos pot tindre un valor familiar, pero també despectiu o insultant: La Maria és una dòna de vida alegre. El Nelo no vol pagar-me.
el
(Possiblement un extensió de la forma el tractant ad algú de vosté: el veig molt be hui a vosté > el veig molt be hui a tu.)
  1. pron. var. dialect. V. et. Variant dialectal del pronom personal en la seua forma invertida de datiu o acusatiu de segona persona del singular, masculí i femení del pronom et: El [te] dic que no vingues.
el, -ls
  1. s. f. Nom de la lletra l, L.
  2. El geminada, nom del signe l·l, L·L que susa en lortografia catalana.
observacions/documentació: Est és el nom clàssic de la lletra l, L, la forma ele és un castellanisme molt estés i la forma “ela”, que donen alguns gramàtics, no té tradició clàssica ni gramatical i no existix en terres valencianes, ya que respon al fet d’escriure la paraula castellana ele segons la fonètica del català oriental, que neutralisa la vocal e àtona i pronuncia “ela”, de la mateixa manera que mare o Pere les pronuncia “mara”, “Pera”.
  • Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.
  • Paraules que tenen una escritura pareguda: ell i -ell.