cas, -sos
(Del llatí casus, caiguda, casualitat, acontenyiment.)
- s. m. Acció succeïda o que es supon succeïda.
- ant. Casualitat.
- Assunt o tema que es tracta: El cas que nos ocupa és molt important.
- Dret. Causa civil o criminal.
- Gram. Forma que pren un nom segons el seu paper o funció sintàctica dins de la frase.
- Fer cas, loc. Atendre ad algú, donar-li importància, creure ad algú, obedir-lo.
- En tot cas, loc. Siga com siga, passe lo que passe.
- Vindre al cas, loc. Vindre a conte o a propòsit.
- Fer o no fer al cas, loc. Tindre o no tindre que vore una cosa en una atra.
- Posar per cas, loc. Posar per eixemple.
- El cas és que, loc. La veritat és que. Lo que passa és que.
- Estar al o en el cas, loc. Ser o estar sabedor d’una cosa.
- Si a cas, si un cas, si a un cas, locucions precedides o no per la preposició per, loc. Si per casualitat, per si acàs.
- No haver cas, loc. No ser una cosa o situació el cas o la qüestió, no ser necessària una cosa perque no es tracta d’eixe cas o qüestió.
- Fora cas que..., loc. Indica desig de que una cosa succeïxca, Deu vullga que, ixcà, aixina siga que...: Fora cas que nos ixca la sòrt grossa.
- Si és cas que..., loc. ant. Si succeïx que... Si ocorre que...
- Posat cas que..., loc. ant. Si succeïra que...
- Ser un cas perdut, loc. Se diu de fets i persones que no poden canviar per a millorar: Mon germà és un cas perdut i no pot deixar-se el joc i la beguda. Intentar eliminar la contaminació pareix un cas perdut, pero no ho és.