sòrt, -ts
(Del llatí sŏrte, mat. sign.)
- s. f. Casualitat a la que es confia la resolució d’alguna cosa.
- Bona sòrt, casualitat favorable.
- Caure o tocar la sòrt, quan ad algú li ve alguna cosa de modo fortuït.
- La sòrt grossa, el premi més important o gran de la loteria.
- Llançar o traure a sòrt, valdre’s de mijos fortuïts per a decidir alguna cosa.
- A sòrt i redolí, loc. ant. Manera de triar a persones o candidats posant el seu nom en un paper i este dins d’una boleta de cera, una mà inocent trea la bola o les boles en els noms dels que serien nomenats.
- Mala sòrt, casualitat desfavorable.
- Encadenament de successos fortuïts que van a ocórrer per a be o per a mal.
- Bona sòrt, bona fortuna.
- Per sòrt, per casualitat favorable, feliç.
- Sòrt que..., loc. Començament de frase per a indicar lo que ha impedit un perill, equival a gràcies que: Sòrt que has vengut i m’has pogut ajudar a alçar-me.
- A sòrt, loc. Se diu quan se tria o elegix ad algú o alguna cosa per sorteig.
- Conjunt d’una mateixa espècie o gènero: Té una sòrt de pardalets molt atractius.
- local. Mida agrícola que equival a 8,31, 58,68 o 62,33 àrees, segons la comarca.
- La sòrt del cancarró, que pensava batre i bateren-lo, loc. Se diu de qui vol enganyar i acaba sent enganyat.
- Tindre més sòrt que els que pengen, loc. Tindre molta sòrt, ser afortunat.
- Tindre més sòrt que un gos que s’ofega, loc. Tindre mala sòrt.
- Tocar-li a u la sòrt grossa, loc. Tindre u molta sort en una qüestió: Est estiu un amic li deixa debades l’apartament de la plaja; li ha tocat la sòrt grossa.
- ant. Grup o montó de coses de la mateixa classe o espècie.