llançar
Flexió verbal »(Del llatí lancĕare, mat. sign.)
- v. tr. Tirar una cosa donant-li impuls, de manera que recórrega una distància per l’aire moguda per l’impuls; enrefilar.
- Tirar una cosa per no valdre o no voler-la: Llancí açò al poal del fem perque no ho volia.
- Llançar a perdre, loc. Estropejar, fer malbé.
- Llançar-se a perdre, loc. Estropejar-se, fer-se malbé.
- Fer eixir ad algú d’un lloc, expulsar.
- Dret. Fer eixir ad algú del lloc que ocupava per expropiació judicial.
- Amollar lo que es tenia tancat, silenciat, retengut, reprimit, guardat: Llançà un crit d’alegria.
- Vomitar, bossar.
- Fer anar a persones, animals o coses en una direcció determinada: Llançaren als soldats a la batalla.
- ant. Senyalar i escomençar a cavar els fonaments d’una obra.
- ant. Colocar les cíndries d’un arc o volta.
- Tirar a l’aigua.
- Llançar les mans, els braços cap ad algú o alguna cosa, dirigir estos membres cap ad algú o alguna cosa.
- Posar en circulació un producte o mercaderia, escomençar a vendre’l.
- refl. Tirar-se o dirigir-se violentament contra algú o alguna cosa: Se llançà contra mi com una fera espentant-me.
observacions/documentació: "QUE NENGU NO GOS LANÇAR NENGUNES SUTZETATS EN LOS VALLS E BARBACANES”. Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de Valencia. 1296. ”...vist aquell e conegut per aquell que·l dit peix no sie bo e sufficient, que encontinent puxe fer lançar aquell fora la dita vila”. Llibre de Consells. 1392. “...feu-lo lançar en mar ab una mola al coll, que fos acabuçat e mengat per los pexos”. Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410. “...tornà altra vegada lançar lo cos en la mar fonda, dient ab veu per amor esforçada:...”. Joan Roïç de Corella. Proses Mitològiques. 1460. “...ab aquells suspirs e gemechs que los verdaders enamorats solen lançar”. Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490. “...axi escalfada e fervent en la amor divina, lançava tan grans purnes de vera caritat”. Sor Isabel de Villena. Vita Christi. 1497