-aire
aire, -es
(Del llatí aer, -ĕris, mat. sign., i este del grec ἀήρ.)
- s. m. Fluït que compon l’atmòsfera. És una barreja composta fonamentalment per vapor d’aigua i gasos, com ara oxigen, nitrogen i argó: Sense aire no podem alenar. És aconsellable renovar l’aire de les cases airejant-les. Estem contaminant l’aire de manera constant.
- Vent, aire en moviment. Els aires reben moltíssims noms i diferents en cada comarca, segons d’a on bufen.
- Aire de baix, en Castelló, vent del SE.
- Aire de dalt, en Castelló, vent del NE. En Llucena, vent del NO.
- Aire de mar, en Llucena vent del Sur.
- Aire de Matamon, en Xàtiva, vent NO.
- Aire del moro o morisc, en Xàtiva, vent del SE.
- ¡Aire!, Interjecció que s’utilisa per a afanyar ad algú i també per a tirar-lo o apartar-lo d’algun lloc: ¡Aire!, que se nos fa de nit. Fòra d’ací, ¡aire!, no vos vullc tornar a vore.
- A l’aire lliure, loc. En l’exterior, sense res que cobrixca o protegixca de les possibles inclemències de l’orage: La festa és en lo carrer, a l’aire lliure.
- A l’aire, loc. Al descobert: Du el cul a l’aire.
- Aire acondicionat, aire que un acondicionador transforma en aire calent o gelat segons el programem.
- Aire comprimit, aire, el volum del qual se reduïx de manera que aumenta la seua pressió, la qual se sol utilisar com a energia en expansionar-se: Disparaven en una escopeta d’aire comprimit.
- Aire líquit, líquit que s’obté, fonamentalment, quan l’aire se somet a gran pressió, s’utilisa en l’indústria i com a explosiu.
- Al meu, teu, seu... aire, loc. A la manera pròpia i particular de cada u: Treballa al seu aire, sense tindre en conte als atres.
- Al pom de l’aire, loc. A la corrent de l’aire: Si et poses al pom de l’aire agarraràs un constipat.
- Aspecte exterior d’algú i manera de moure’s: La mare del marqués tenia un aire aristocràtic.
- Briu, espenta: Si seguixes treballant en eix aire acabaràs pronte la faena.
- Certa semblança entre persones: Tots els fills tenen un aire a la família del pare.
- Colp d’aire, airada.
- Disparar a l’aire, loc. Disparar una arma cap amunt, sense apuntar a ningú, generalment com a senyal d’avís: El policia disparà a l’aire per a que el fugitiu es detinguera.
- Donar un aire, loc. Patir un atac de paràlisis que es creu provocat per una mala corrent d’aire.
- Donar-se aire, loc. Afanyar-se: Dona’t aire que fem tart.
- Eixèrcit de l’aire, conjunt de forces aérees d’un país.
- En l’aire, loc. Sense tocar terra: Porteu el sac en l’aire, que no toque terra.
- Fer aire, loc. Aventar o bufar el vent: Feu-li aire al fòc que s’apaga. Fa un aire de por. També es diu quan algú ha sentit una cosa pero no vol fer cas: Ma mare està dient que ajude a mon germà, pero fa aire.
- Montar a l’aire, loc. Montar o engalzar una pedra preciosa, un cristal de les ulleres o qualsevol atra cosa subjectant-la en alguns punts de manera que quede separada del restant i visibles per dalt i per baix.
- Mús. Cançó o tonada d’una composició.
- Viure (o passar) de l’aire com els camalleons, loc. Viure sense menjar o menjant molt poc.
- Estar una cosa en l’aire, loc. Estar per resoldre, sense acabar.
- Paraules que tenen una escritura pareguda: ahir.