Diccionari General

Diccionari General de la Llengua Valenciana

Coincidències per a: et
et
(Del llatí ĕt, conjunció copulativa i.)
  1. conj. ant. Conjunció copulativa llatina, en valencià i.
et
(Del llatí te, pron. personal de segona persona.)
  1. pron. Forma invertida de datiu o acusatiu de segona persona del singular, masculí i femení del pronom te. També existix la forma te i t o t quan va davant o darrere de verp que escomença o acaba en vocal: Te vullc. Tanime a eixir. Malegre de voret. Pots afonar-te. (V. observacions).
observacions/documentació: La gramàtica valenciana regularisa l’us de les formes te/et, aixina com de les atres formes que presenten forma principal i invertida (se/es, me/em, ne/en) de la següent manera: a) Usar la forma principal me, te, se, ne al principi de frase o darrere d’un signe de puntuació que introduïxca una pausa: Me pareix que no tens raó. Se sent astralejar ad algú. ¿Te trobes be? Ne duc dèsset. Si parle, me fa mal la gola. b) Amprar també la forma principal quan la paraula que antecedix al pronom acaba en consonant o diftonc decreixent: Mai se llava les mans. ¿Cóm te diuen? Ampar me cau fatal. Ell ne durà unes quantes més. c) Usar la forma invertida em, et, es, en si la paraula antecedent (especialment, si és monosilàbica), acaba en vocal distinta de u final de diftonc: Com si em besares el tòs. La dòna en qui et casaràs, fes que siga de ton braç. Qui en fa cent i no en fa una, com si no en fera ninguna. També et convé. L’oració es descompon en un subjecte i un predicat. No es sent res. Un bon amic no es troba ni en cresol. Ma mare diu que em farà faixa i jopetí de seda. Ni sopem ni es mor el senyor pare. Cria corps i en tindràs més.
-et, -ta, -ts, -tes
(Del llatí vulgar *-īttus, cf. el cast. -ito o el fr. ette.)
  1. suf. Sufix diminutiu, despectiu o afectiu que saplica a substantius i adjectius: homenet, tauleta, ditets, cosetes. En molts casos les paraules han perdut estos valors com ara chiquet, nuet, hamet...
urbi et orbi
(Del llatí urbi et orbi, per a la ciutat i el món.)
  1. loc. llatí. Se diu de les benediccions papals que van dirigides a la ciutat de Roma i a tot el món.
  • Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.