molt, -ta, -ts, -tes
(Del llatí mŭltu, mat. sign.)
- adj. pron. i adv. En cantitat, abundant, numerós. Sol anar seguit de la proposició de si el substantiu que seguix és masculí singular: Té molts diners. Sentia molta curiositat. Venien moltes dònes. Fa molt de fret. Tinc molt de temps.
- Usat com a pronom en el sentit de cosa considerable o excessiva: Molt és lo que demanes.
- plr. Molta gent: Han vengut molts a preguntar per la teua salut.
- adv. En grau considerable, en gran manera.
- Usat com a complement d’un verp: Treballar molt i cobrar poc.
- Com a determinant d’un adjectiu: Molt menut és el chic per a treballar.
- Com a determinant d’un adverbi: Molt alegrement vivien sense treballar.
- ant. i hui dialect. Davant adjectiu femení podia usar-se i a voltes s’usa en forma femenina: Molta poca vergonya és lo que teniu.
- dialect. Equival a quànt (interrogatiu): ¿Molt val açò?
- Ni poc ni molt, loc. Gens ni miqueta, res de res.
- Molts anys, loc. Felicitació davant d’un fet com un casament, un aniversari, una compra... volent dir que dure molts anys.
- Per molt que, loc. Encara que.
- Molt és que..., loc. Encara com, gràcies que: Molt és que ha plogut pero no s’han fet goteres.