els
el, -ls
el, -ls
(Del llatí ille, illa [genitiu sing. illius; datiu sing. illi].)
- art. i pron. Artícul determinat de tercera persona masculí, que acompanya al nom i el modifica, i també pronom. Quan és artícul, pren la forma l’ si va davant de paraula escomençada en vocal o haig (l’armela, l’home), i si es combina en les preposicions a, de i per, forma respectivament les contraccions al, del, pel i si és plural als, dels, pels: Al migdia, del poble, pel camí, als chics, dels carrers, pels camins, a no ser que vaja seguit de paraula que escomence per vocal o h puix en eixe cas no fa la contracció i pren la forma apostrofada: a l’amic, de l’home, per l’amor. Quan és pronom i va precedit de verp que acaba en vocal pren la forma ‘l, i si és plural ‘ls: Els diners, torna’ls. El llibre, compra’l.
- Davant d’un verp en infinitiu o un adjectiu els substantivisa: El cantar d’este cantador és molt bo. El calentet que m’he pres m’ha donat calor.
observacions/documentació: La forma clàssica lo, los, encara està molt viva en terres valencianes i sol aparéixer darrere d’algunes preposicions o en locucions i frases fetes: En lo carrer. Tot lo món. Tots los dies. A lo manco... En la llengua vulgar o familiar s’utilisa davant dels noms propis; en estos casos pot tindre un valor familiar, pero també despectiu o insultant: La Maria és una dòna de vida alegre. El Nelo no vol pagar-me.
el, -ls
- s. f. Nom de la lletra l, L.
- El geminada, nom del signe l·l, L·L que s’usa en l’ortografia catalana.
observacions/documentació: Est és el nom clàssic de la lletra l, L, la forma ele és un castellanisme molt estés i la forma “ela”, que donen alguns gramàtics, no té tradició clàssica ni gramatical i no existix en terres valencianes, ya que respon al fet d’escriure la paraula castellana ele segons la fonètica del català oriental, que neutralisa la vocal e àtona i pronuncia “ela”, de la mateixa manera que mare o Pere les pronuncia “mara”, “Pera”.