me
(Del llatí me, mat. sign.)
- pron. person. Forma principal, plena o forta de datiu-acusatiu del pronom personal de primera persona singular; davant de paraula que escomença en vocal s’usa la forma apostrofada m’, i darrere de verp acabat en vocal s’escriu la forma apostrofada ‘m: Me diuen Cento. Dona’m diners. M’alegre de vore’t. (V. observacions)
observacions/documentació: La gramàtica valenciana regularisa l’us de les formes me/em, aixina com de les atres formes que presenten forma principal i invertida (se/es, te/et, ne/en) de la següent manera: a) Usar la forma principal me, te, se, ne al principi de frase o darrere d’un signe de puntuació que introduïxca una pausa: Me pareix que no tens raó. Se sent astralejar ad algú. ¿Te trobes be? Ne duc dèsset. Si parle, me fa mal la gola. b) Amprar també la forma principal quan la paraula que antecedix al pronom acaba en consonant o diftonc decreixent: Mai se llava les mans. ¿Cóm te diuen? Ampar me cau fatal. Ell ne durà unes quantes més. c) Usar la forma invertida em, et, es, en si la paraula antecedent (especialment, si és monosilàbica), acaba en vocal distinta de u final de diftonc: Com si em besares el tòs. La dòna en qui et casaràs, fes que siga de ton braç. Qui en fa cent i no en fa una, com si no en fera ninguna. També et convé. L’oració es descompon en un subjecte i un predicat. No es sent res. Un bon amic no es troba ni en cresol. Ma mare diu que em farà faixa i jopetí de seda. Ni sopem ni es mor el senyor pare. Cria corps i en tindràs més.