ser, -rs
(Del llatí vulg. *ĕssĕre, var. del clàssic ĕsse.)
- ant. i hui dialect. Trobar-se, estar actualment en un lloc.
- Expressa identitat o equivalència, possessió d’una qualitat o atribut, pertinència a una determinada classe o categoria.
- ¿Qué és de... ?, loc. Pregunta sobre a on està o cóm se troba una persona.
- ¿Qué és?, loc. ¿Qué passa?, ¿qué succeïx?, ¿Qué ocorre?.
- No ser res, loc. Tindre molt poca importància, tindre poca categoria per a fer alguna cosa.
- Ya siga, encara que siga, més que siga, conjuncions adversatives equivalents a encara que, no obstant.
- Siga lo que siga, loc. Indica que s’ha de tractar o fer una cosa per difícil, arriscada, perillosa... que siga: Siga lo que siga, dis-m’ho ara.
- Això o açò és, loc. S’usa per a introduir una frase explicativa.
- ¡No serà tant!, loc. S’usa com a resposta quan algú diu una exageració.
- Això era o això diu que era..., locucions en les que escomença un conte o narració.
- Ser de lo que no n’hi ha, loc. Ser diferent a tot i generalment negatiu.
- Si no fora per tal o qual cosa, loc. Si tal o qual cosa no ho impedira.
- Un és no és, loc. Una cantitat mínima, un grau mínim.
- M’és igual, loc. Me resulta indiferent.
- No ser per a + infinitiu, loc. Indica decepció davant d’una persona que no fa lo que s’espera d’ella o lo que hauria de fer: Sap que estic esperant-lo i no és per a tocar-me i dir-me que vindrà més tart. En lo mal que ho he passat i no ha segut per a vindre a vore’m.
- Ser de penyascaró, loc. Ser mala persona o una persona en la que s’ha de tindre molt de conte.
- Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.