vida, -des
(Del llatí vīta, mat. sign.)
- s. f. Força interna o estat inherent en plantes i animals, que es manifesta fonamentalment per la creixença, l’adaptabilitat al mig i la capacitat reproductora.
- Vida vegetativa, Biol. La que conté les funcions que són comunes a vegetals i animals, com l’alimentació i la reproducció.
- Vida sensitiva, la que inclou les funcions pròpies dels animals, inclús del ser humà.
- Vida racional, la que posseïx les funcions pròpies dels animals racionals, especialment l’enteniment i el voler.
- Conjunt de fets o actes pels quals se manifesta la seua possessió o l’existència.
- Vida meua, expressió que es dedica a una persona volguda com a signe d’eixe voler.
- El temps en el qual transcorre l’existència d’un ser viu.
- Per extensió, el temps en que una cosa inanimada manté la seua vigència o utilitat: Les bones sabates tenen una llarga vida.
- Passar la vida, deixar transcórrer la pròpia existència.
- La vida passada, l’existència vixcuda abans del moment en que es parla.
- La vida eterna, l’existència considerant que s’estén més allà de la mort.
- Vida i milacres, relació dels fets protagonisats per un sant, o irònicament les d’un atre.
- La forma com se viu segons les possibilitats, conjuntures, etc.
- Bona vida, la que és d’acort en lo que s’entén correcte o la que tendix a les satisfaccions pròpies o al plaer.
- Mala vida, la que no és d’acort en lo que s’entén correcte, o la que tendix als vicis o als patiments.
- Vida dissipada o dissoluta, la vida dedicada als vicis.
- Vida activa, la vida caracterisada per l’eixercici d’una o diverses activitats.
- Vida contemplativa, la vida dedicada a l’inactivitat o al treball intelectual.
- Vida pública, la vida relativa a les relacions socials o als assunts públics.
- Vida privada, els aspectes de la vida en lo relatiu als assunts propis de l’intimitat de cada u.
- Vida comuna, la vida que es compartix en companyia d’un atre o uns atres.
- Vida religiosa, la vida dedicada a la professió o als assunts religiosos.
- Vida mundana, la vida adaptada a les exigències i possibilitats del moment.
- Corpenta, vigor per a mamprendre o fer front a una activitat.
- En vida, loc. Estant viu.
- ¡Per ma vida!, loc. Expressió que denota l’adquisició d’un compromís o jurament.
- En la vida, loc. De cap manera, mai.
- Guanyar-se la vida, loc. Treballar.
- Donar vida ad algú o ad alguna cosa, fer que senta corpenta o vigor per al seu manteniment.
- Jugar-se la vida, loc. Posar en perill la pròpia existència per a conseguir un objectiu.
- Anar-li la vida, loc. Córrer un risc greu l’existència o figuradament els interessos, depenent de cóm se resolga un determinat fet o circumstància.
- Costar la vida, loc. Ser motiu de la mort d’algú.
- Perdre la vida, loc. Morir.
- Deure la vida ad algú, loc. Haver segut salvat per ell.
- Donar la vida per algú, loc. Sacrificar la vida pròpia en benefici d’un atre.
- Donar mala vida ad algú, loc. Fer que algú patixca molèsties, o tractar-lo malament.
- Donar-se bona vida, loc. Viure procliu als plaers i les satisfaccions pròpies.
- Passar a millor vida, loc. Morir.
- Entre la vida i la mort, loc. Estar en situació de poder morir en qualsevol moment.
- Tindre sèt vides, com els gats, loc. Tindre sòrt o facilitat per a evitar els riscs o sobrepondre’s a les adversitats.
- Tornar de mort en vida, loc. Recuperar-se d’una malaltia greu o d’un mal estat.
- De vida alegre, loc. De vida dissipada o dissoluta.
- Buscar-se la vida, loc. Buscar la manera de viure o de fer una cosa pels seus propis mijos.
- Ser mija vida, loc. Ser una cosa transcendent per a alguna atra.
- En vida teua o seua, loc. Se diu responent a una felicitació o quan algú nos desija alguna cosa bona, volent dir i tu que ho veges o vosté que ho veja.
- Estar algú ple de vida, loc. Se diu quan se nomena a una persona que encara està viva i pot confirmar una cosa: Podeu preguntar-li a Cento que està ple de vida i ell vos dirà lo que passà aquell any.
- De tota la vida, loc. De sempre, de confiança.