seu, -ua, -us, -ues
(Del llatí vulg. *sĕum, modificació del clàssic sŭum, produïda per analogia en el possessiu mĕum.)
- adj. i pron. possessiu de tercera persona. D’ell o d’ella, d’ells o d’elles.
- Antepost al nom, va sempre en l’artícul davant; antigament podia anar precedit de un atre determinatiu com un, una, este: La seua habitació. Els seus rellonges.
- Pot anar precedit del nom, i este de l’artícul o d’un atre determinatiu: Uns atres amics seus. Pel be seu.
- Se pot utilisar pospost al nom i sense artícul: És amiga seua. És parent seu.
- Pot ser el predicat d’un verp copulatiu: Cada u té lo que és seu.
- Actua com a pronom: Ma casa i la seua.
- Els seus, significa la seua família o els del seu grup, ideologia, partit...
- Lo seu, les seues propietats o les seues coses.
- Antigament quan se referia a posseïdors múltiples d’ells o d’elles, s’amprava llur.
- Davant de casa, vida i parentius pren les formes sa, ses, son, sos: Sa casa. Sa vida. Ses ties. Ses germanes. Son pare. Sa mare, Sos pares.
- Anar a la seua, loc. Actuar segons la pròpia voluntat, egoistament o segons la seua conveniència.
- Fer la seua, loc. Actuar mogut pel propi interés, encara que siga en perjuí d’un atre.
- Fer-ne de les seues, loc. Actuar sense consideració i fent maldat generalment.
- Eixir-se’n en la seua, loc. Conseguir lo que es vol, per damunt de tots i de tot.
- Dir la seua, loc. Dir la seua opinió.