Diccionari General de la Llengua Valenciana

observacions/documentació: La gramàtica valenciana regularisa l’us de les formes me/em, aixina com de les atres formes que presenten forma principal i invertida (se/es, te/et, ne/en) de la següent manera: a) Usar la forma principal me, te, se, ne al principi de frase o darrere d’un signe de puntuació que introduïxca una pausa: Me pareix que no tens raó. Se sent astralejar ad algú. ¿Te trobes be? Ne duc dèsset. Si parle, me fa mal la gola. b) Amprar també la forma principal quan la paraula que antecedix al pronom acaba en consonant o diftonc decreixent: Mai se llava les mans. ¿Cóm te diuen? Ampar me cau fatal. Ell ne durà unes quantes més. c) Usar la forma invertida em, et, es, en si la paraula antecedent (especialment, si és monosilàbica), acaba en vocal distinta de u final de diftonc: Com si em besares el tòs. La dòna en qui et casaràs, fes que siga de ton braç. Qui en fa cent i no en fa una, com si no en fera ninguna. També et convé. L’oració es descompon en un subjecte i un predicat. No es sent res. Un bon amic no es troba ni en cresol. Ma mare diu que em farà faixa i jopetí de seda. Ni sopem ni es mor el senyor pare. Cria corps i en tindràs més.

observacions/documentació: Est és el nom clàssic de la lletra m, M, la forma eme és un castellanisme molt estés i la forma “ema”, que donen alguns gramàtics, no té tradició clàssica ni gramatical i no existix en terres valencianes, ya que respon al fet d’escriure la paraula castellana eme segons la fonètica del català oriental, que neutralisa la vocal e àtona i pronuncia “ema”, de la mateixa manera que mare o Pere les pronuncia “mara”, “Pera”.