valencià, -ana, -ans, -anes
(Del topònim Valéncia, este del topònim llatí i antic Valentia i este del llatí valens, -entis, valent.)
- adj. m. Natural o propi de la ciutat o Regne de Valéncia.
- s. Llengua romànica parlada en la major part del territori valencià i El Carche en Múrcia.
- Paraula de valencià, paraula d’honor.
- Natural o propi de la ciutat veneçolana de Valéncia o d’unes atres ciutats homònimes del món.
- Per als habitants de la Plana de Castelló i Maestrat, vent provinent del surest.