llengua, -ües
(Del llatí lĭngŭa, mat. sign.)
- s. f. Orgue muscular mòvil, que està situat dins de la boca dels vertebrats i servix per a degustar i engolir els aliments; en l’home és l’orgue principal per a articular paraules i parlar.
- Punta de la llengua, l’extrem d’est orgue que pot eixir.
- Estirar de la llengua, loc. Fer que algú parle o conte coses.
- Traure la llengua, proyectar-la fòra de la boca, generalment per a fer burla.
- Est orgue considerat com a l’agent principal de la paraula; us d’est orgue en parlar: Tin la llengua queta i calla’t.
- Tindre la llengua de draps o ensarabatada, loc. No parlar be o no articular be.
- Mija llengua, que no pronuncia be les paraules, que no sap parlar be del tot: El menut en la seua mija llengua digué lo que volia.
- Mossegar-se la llengua, reprimir les ganes de parlar.
- Tindre la llengua llarga o llarc de llengua o llauger de llengua o tindre la llengua solta, parlar massa, no saber callar o mantindre secrets.
- Males llengües, se diu de les persones que malparlen d’uns i atres.
- Buscar la llengua ad algú, loc. Provocar que algú parle i conte coses.
- Sistema de signes convencionals per a la comunicació entre persones o llenguage propi d’una nació, d’un país...: Llengua castellana. Llengua valenciana. Llengua francesa.
- Llengua materna, la que es deprén de manera natural dels pares o del país a on s’ha naixcut.
- Llengua vernàcula, cada una de les llengües que parlaven els esclaus en l’imperi romà i que era la dels seus països d’orige. Hui sol dir-se de la llengua pròpia d’un país, de la llengua materna, natural o popular.
- Llengua viva, la que es deprén de forma natural en un país.
- Llengua morta, la que ha deixat d’utilisar-se perque no té parlants que la parlen de forma natural i es coneix només per l’estudi de la seua gramàtica i lliteratura.
- Llengua mare, la que és orige d’unes atres llengües: El llatí és la llengua mare de les llengües romàniques.
- Llengües germanes, les que procedixen d’una mateixa llengua mare.
- Llengua lliterària, modalitat de llengua estàndart utilisada en els escrits lliteraris, oficials o tècnics i no en els coloquials.
- Llengua normativa, la que s’ajusta a una norma gramatical o ortogràfica.
- Llengua vulgar, se diu de la llengua coloquial, que no sempre s’ajusta a la norma gramatical. També es diu de les llengües romàniques per oposició al llatí.
- Llengua estàndart, model de llengua que per convenció s’utilisa en determinades situacions o nivells del llenguage.
- Llengua d’oc, occità.
- Llengua bruta, se diu de qui malparla i diu renecs.
- Setze llengües, se diu de persones molt parladores.
- Dò de llengües, facultat donada per l’esperit sant als apòstols, de parlar totes les llengües o de ser entesos per gents de llengües diverses.
- Rel. Llengua de fòc, cada una de les flames llargues que es posaren damunt dels caps dels apòstols el dia de Pentecostés.
- Llengua de terra, porció de terra estreta que penetra dins de l’aigua.
- Peça allargada que cobrix la part anterior del peu baix dels cordons de la sabata o un atre calcer; llengüeta.
- Peça de fusta del molí de vent dins de la qual gira l’eix de ferro que unix les moles.
- Llengua de gat o llengüeta de gat, bescuit allargat i prim.
- Llengua de can, ant. Llengua de gos.
- Llengua de cervo o cervina, planta de la família de les falagueres, del gènero Scolopendrium, principalment Scolopendrium officinale. Se tracta d’una traducció del castellà llengua de ciervo o cervina; en valencià popular és melfera.
- Llengua de gos, cinoglossa, planta de l’espècie Clavaria pistillaris.
- Llengua d’ovella, planta de les espècies Cynoglossum officinale i Cynoglossum creticum.
- Llengua de pardalet, planta de l’espècie Polygonum aviculare.
- Llengua d’oca, planta paràsita de l’arròs, de l’espècie Alisma mutans, en fulles com les de la lletuga pero més curtes.
- Llengua bovina o llengua de bou, planta de les espècies Anchusa azurea i Anchusa undulata, de fulles ovals i llanceolades, flors en raïm en la corola blava.
- Llengua de vaca, planta de l’espècie Anchusa italica. Llengua Bovina.
- Anar entre llengües, loc. Ser motiu de comentaris i crítiques.
- Calfar-se la llengua, loc. Parlar massa.
- En un pam de llengua fòra, loc. Tirar el lleu, ofegant-se per un esforç.
- Ficar-se la llengua al cul, loc. Vore’s obligat a callar.
- Nugar o lligar la llengua, loc. Reprimir-se a l’hora de parlar.
- No tindre pèls en la llengua, loc. Dir les coses sense callar-se res i ben clares, sense miraments.
- Quan parle la llengua menege, loc. Indica que quan u diu una cosa és perque té raó i pot provar-ho.
- Tindre molta llengua i poques mans, loc. Indica que es pot parlar sense aplegar a pegar-se.
- Tindre una paraula en la punta de la llengua, loc. No recordar una paraula pero tindre la sensació d’estar a tall de fer-ho.