(Del llatí gens, gentis, mat. sign.)
- s. f. ant. Poble, nació.
- Grup de persones; número indeterminat de persones.
- Gent de be o bona gent, bones persones.
- Gent de pau, persones pacífiques o que tenen bones intencions; sobretot s’utilisa esta expressió per a contestar a qui pregunta quan algú toca a la porta.
- Gent d’orde, persones que promouen l’orde social, la disciplina, el compliment de la llei, la normalitat, etc.
- Gent principal, persones importants o de bona posició social.
- Gent baixa, persones de la plebe, conflictives o de la més baixa categoria social.
- Gent menuda, se diu dels chiquets.
- Gent de la pota badada, loc. Dit de les dònes.
- Gent d’un camal, loc. desus. Les dònes, referint-se a que les faldes a soles tenen un camal.
- Gent de mar, dit dels peixcadors o dels mariners.
- Fer la gent, loc. Contractar als membres de la tripulació d’un barco; enrolar.
- Se diu dels soldats i les tropes d’un eixèrcit.
- Gent replegadiça, soldats o tropes no regulars.
- desus. i despect. Gent vulgar per oposició a personal o persones.
- Ser més gent que en Bétera, loc. Ser molta gent.
ref. Gent de poblet, gent de roglet. Gent de montanya, el que la pert la guanya. Gent de ribera, gent falaguera. Gent de ribera, puta i mal filanera. Gent de ribera, puta i mal faenera. Gent del pla, a on l’envien va. Gent de marina, gent vagarina. A gent jove, pa blanet. Gent de ploma, gent d’embrolla. Gent pobra no necessita criats. Gent d’ahuc, campana de fust. Roïn gent, roïn processó. Molta gent per al rei és bona. Bona terra i mala gent (se diu de molts pobles que acaben en -ent: Lluchent, Moixent, Sellent, Torrent, etc.).