gent, -ts
- adv. ant. V. gint.
gent, -ts
(Del llatí gens, gentis, mat. sign.)
- s. f. ant. Poble, nació.
- Grup de persones; número indeterminat de persones.
- Gent de be o bona gent, bones persones.
- Gent de pau, persones pacífiques o que tenen bones intencions; sobretot s’utilisa esta expressió per a contestar a qui pregunta quan algú toca a la porta.
- Gent d’orde, persones que promouen l’orde social, la disciplina, el compliment de la llei, la normalitat, etc.
- Gent principal, persones importants o de bona posició social.
- Gent baixa, persones de la plebe, conflictives o de la més baixa categoria social.
- Gent menuda, se diu dels chiquets.
- Gent de la pota badada, loc. Dit de les dònes.
- Gent d’un camal, loc. desus. Les dònes, referint-se a que les faldes a soles tenen un camal.
- Gent de mar, dit dels peixcadors o dels mariners.
- Fer la gent, loc. Contractar als membres de la tripulació d’un barco; enrolar.
- Se diu dels soldats i les tropes d’un eixèrcit.
- Gent replegadiça, soldats o tropes no regulars.
- desus. i despect. Gent vulgar per oposició a personal o persones.
- Ser més gent que en Bétera, loc. Ser molta gent.
- Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.