número, -os
(Del llatí nŭmĕru, mat. sign.)
- s. m. Resultat de calcular o contar quants objectes hi ha, o de comparar una cantitat en una atra de la mateixa espècie presa com a unitat.
- Número abstracte, el que no expressa l’espècie dels objectes determinats.
- Número àureu, número que servix per a delimitar l’epacta.
- Número complex, el compost de diferents números concrets de distinta espècie, pero del mateix gènero.
- Número concret, el que expressa la cantitat d’una espècie d’objectes determinats.
- Número dígit, el que pot representar-se en una sola sifra.
- Número fraccionari, el que expressa una cantitat fraccionaria.
- Número impar, el que no és múltiple de dos.
- Número irracional, el que no pot expressar-se ni per unitats sanceres ni fraccionàries.
- Número mixt, el compost de número sancer i fraccionari.
- Número par, el que és múltiple de dos.
- Número polidígit, el que pot representar-se en dos o més sifres.
- Número prim, número natural, diferent de l’unitat, que a soles és divisible per ell mateix i per l’unitat.
- Número redó, el que expressa en unitats completes de cert orde una cantitat aproximada.
- Número sancer, número positiu o negatiu que expressa una cantitat sancera.
- Números romans, lletra de l’alfabet llatí que s’utilisa per a representar una cantitat: I (1), V (5), X (10), L (50), C (100), D (500), M (1000).
- Ser el número, ant. ser de tal conjunt, de tal classe.
- Morfema gramatical que expressa si una paraula es referix a un element o a un conjunt.
- Cadència proporcional que fa harmoniosos els periodos musicals, de la poesia i de l’oratòria.
- Cada u dels actes d’un espectàcul o d’una funció destinada al públic.