sancer, -ra, -rs, -res
(Del llatí sincēru, complet.)
- adj. m. Complet, que no li falta cap part, que està d’una peça.
- f. Dòna verge.
- fig. Íntegre moralment.
- A sancera quede qui quede, loc. Se diu quan se menja tot lo que hi ha, sense deixar res a ningú que vinga darrere o per a més tart.
observacions/documentació: Les formes sancer, sancera, sancers, sanceres, estan documentades des dels primers escrits fins a l’actualitat, excepcionalment trobem la forma sencer i derivats:”...VII moles bones e sancers”. Inventari de bens del bisbe de Tortosa en Almassora. 1253. “...que les li vené per bones e sanceres e eren orbes cascuna de la un huyl.” Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoy. 1263."Deu permeté que vengés en error, / mostrant-li com lo sancer pot ser manch.” Ausias March. 1425. “Per ço pendria, /en mig o centre / d’un sancer ventre / tot virginal, /carn humanal.” Spill. Jaume Roig. 1460. “...lo qual anell era fet ab tal artifici que·s departia pel mig, restant cascuna part anell sancer.” Tirant lo Blanch. Joanot Martorell. 1490.