callar
Flexió verbal »(Del llatí vg. *callāre, i este del grec χαλᾶν, baixar la veu.)
- v. intr. No parlar.
- Estar en silenci.
- Parar de parlar.
- Parar de cridar, plorar, cantar, fer soroll o tocar un instrument musical: Calla i no plores més. No crideu, calleu.
- refl. Abstindre’s de manifestar lo que es sent o sap: Calla’t eixes coses i no les digues.
- tr. o refl. Ometre una cosa quan se parla o s’escriu: En la relació es callen alguns noms.
- ¡Calla!, interjecció que denota estranyea o admiració.
- Fer callar, loc. Obligar a guardar silenci.
- Callar la boca, loc. Callar, guardar silenci, deixar de parlar.
- Calle vosté, parle vosté, formula utilisada pel Tribunal de les Aigües de Valéncia per a donar o llevar la paraula.
- ¡Calla!, loc. Dit a una persona per a que pare atenció a una cosa que ha passat de repent: ¡Calla! mira com ix per la porta de darrere.
- Callar com un cuc, loc. Callar alguna cosa, especialment, callar-ho encara que això puga perjudicar a un atre.