Diccionari General

Diccionari General de la Llengua Valenciana

Coincidències per a: llengua
llengua, -ües
(Del llatí lĭngŭa, mat. sign.)
  1. s. f. Orgue muscular mòvil, que està situat dins de la boca dels vertebrats i servix per a degustar i engolir els aliments; en lhome és lorgue principal per a articular paraules i parlar.
  2. Punta de la llengua, lextrem dest orgue que pot eixir.
  3. Estirar de la llengua, loc. Fer que algú parle o conte coses.
  4. Traure la llengua, proyectar-la fòra de la boca, generalment per a fer burla.
  5. Est orgue considerat com a lagent principal de la paraula; us dest orgue en parlar: Tin la llengua queta i callat.
  6. Tindre la llengua de draps o ensarabatada, loc. No parlar be o no articular be.
  7. Mija llengua, que no pronuncia be les paraules, que no sap parlar be del tot: El menut en la seua mija llengua digué lo que volia.
  8. Mossegar-se la llengua, reprimir les ganes de parlar.
  9. Tindre la llengua llarga o llarc de llengua o llauger de llengua o tindre la llengua solta, parlar massa, no saber callar o mantindre secrets.
  10. Males llengües, se diu de les persones que malparlen duns i atres.
  11. Buscar la llengua ad algú, loc. Provocar que algú parle i conte coses.
    1. Sistema de signes convencionals per a la comunicació entre persones o llenguage propi duna nació, dun país...: Llengua castellana. Llengua valenciana. Llengua francesa.
    2. Llengua materna, la que es deprén de manera natural dels pares o del país a on sha naixcut.
    3. Llengua vernàcula, cada una de les llengües que parlaven els esclaus en limperi romà i que era la dels seus països dorige. Hui sol dir-se de la llengua pròpia dun país, de la llengua materna, natural o popular.
    4. Llengua viva, la que es deprén de forma natural en un país.
    5. Llengua morta, la que ha deixat dutilisar-se perque no parlants que la parlen de forma natural i es coneix només per lestudi de la seua gramàtica i lliteratura.
    6. Llengua mare, la que és orige dunes atres llengües: El llatí és la llengua mare de les llengües romàniques.
    7. Llengües germanes, les que procedixen duna mateixa llengua mare.
    8. Llengua lliterària, modalitat de llengua estàndart utilisada en els escrits lliteraris, oficials o tècnics i no en els coloquials.
    9. Llengua normativa, la que sajusta a una norma gramatical o ortogràfica.
    10. Llengua vulgar, se diu de la llengua coloquial, que no sempre sajusta a la norma gramatical. També es diu de les llengües romàniques per oposició al llatí.
    11. Llengua estàndart, model de llengua que per convenció sutilisa en determinades situacions o nivells del llenguage.
    12. Llengua doc, occità.
  12. Llengua bruta, se diu de qui malparla i diu renecs.
  13. Setze llengües, se diu de persones molt parladores.
  14. de llengües, facultat donada per lesperit sant als apòstols, de parlar totes les llengües o de ser entesos per gents de llengües diverses.
  15. Rel. Llengua de fòc, cada una de les flames llargues que es posaren damunt dels caps dels apòstols el dia de Pentecostés.
  16. Llengua de terra, porció de terra estreta que penetra dins de laigua.
  17. Peça allargada que cobrix la part anterior del peu baix dels cordons de la sabata o un atre calcer; llengüeta.
  18. Peça de fusta del molí de vent dins de la qual gira leix de ferro que unix les moles.
  19. Llengua de gat o llengüeta de gat, bescuit allargat i prim.
  20. Llengua de can, ant. Llengua de gos.
  21. Llengua de cervo o cervina, planta de la família de les falagueres, del gènero Scolopendrium, principalment Scolopendrium officinale. Se tracta duna traducció del castellà llengua de ciervo o cervina; en valencià popular és melfera.
  22. Llengua de gos, cinoglossa, planta de lespècie Clavaria pistillaris.
  23. Llengua dovella, planta de les espècies Cynoglossum officinale i Cynoglossum creticum.
  24. Llengua de pardalet, planta de lespècie Polygonum aviculare.
  25. Llengua doca, planta paràsita de larròs, de lespècie Alisma mutans, en fulles com les de la lletuga pero més curtes.
  26. Llengua bovina o llengua de bou, planta de les espècies Anchusa azurea i Anchusa undulata, de fulles ovals i llanceolades, flors en raïm en la corola blava.
  27. Llengua de vaca, planta de lespècie Anchusa italica. Llengua Bovina.
  28. Anar entre llengües, loc. Ser motiu de comentaris i crítiques.
  29. Calfar-se la llengua, loc. Parlar massa.
  30. En un pam de llengua fòra, loc. Tirar el lleu, ofegant-se per un esforç.
  31. Ficar-se la llengua al cul, loc. Vores obligat a callar.
  32. Nugar o lligar la llengua, loc. Reprimir-se a lhora de parlar.
  33. No tindre pèls en la llengua, loc. Dir les coses sense callar-se res i ben clares, sense miraments.
  34. Quan parle la llengua menege, loc. Indica que quan u diu una cosa és perque raó i pot provar-ho.
    1. Tindre llengua dastral, loc. Ser molt malparlat.
    2. Tindre llengua de fardacho, loc. Ser molt mal parlat.
  35. Tindre molta llengua i poques mans, loc. Indica que es pot parlar sense aplegar a pegar-se.
  36. Tindre una paraula en la punta de la llengua, loc. No recordar una paraula pero tindre la sensació destar a tall de fer-ho.
ref. La llengua va a on lo cor dol. Qui té llengua a Roma va. Llengua de mel, llengua del cel. Llengua llarga, coneiximent curt. Les llengües no són tisores, pero són més talladores. La llengua no té os. La llengua en lo cul, el cul en casa i la casa ben llunt. La llengua vaja i les mans quetes.
Buscar llengua en:
  • Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.
  • Paraules que tenen una escritura pareguda: llenguada.