manco, -ca, -os, -nques
manco
(Del llatí manco, mutilat, influït per mancar i per l’it. manco, menys.)
- adv. Indica inferioritat, carència, disminució, restricció: La manco gran és la que vullc. Hui hi ha manco gent que ahir. En una dictadura hi ha manco llibertat.
- Si forma part d’una comparació va seguit de la conjunció que: És manco chicotet que tu. Treballe manco que ell.
- Lo manco o a lo manco, loc. Com a mínim: A lo manco he guanyat huitmil euros. Lo manco he venut dèsset conills.
- Ni més ni manco, loc. Exactament.
- Tot manco... o qualsevol cosa manco... loc. Indica absència absoluta d’una cosa: Això és qualsevol cosa manco fidelitat.
- Més o manco, loc. Aproximadament.
- Quan manco te gires, loc. Quan no ho esperes.
- Poc més o manco, loc. Aproximadament.
- Manco encara, loc. En menor cantitat o contràriament: No parlem de religió i manco encara de política.
- En matemàtiques signe (-) de la resta.