llatí, -ina, -ins, -ines
(Del llatí Latīnum, mat. sign.)
- adj. m. Natural o propi del Laci, regió d’Itàlia central.
- ant. Italià en general.
- s. Llengua de l’antic Laci que es parlava en tot l’imperi romà i de la que deriven les llengües romàniques.
- Llatí clàssic, el llenguage utilisat pels escritors llatins en el Sigle d’Or de la lliteratura llatina.
- Llatí vulgar, l’utilisat pels habitants de Roma i de les colònies romanisades que no seguia la gramàtica del llatí clàssic.
- Baix llatí, el llatí escrit de l’Edat Mija quan ya existien les diferents llengües romàniques.
- Llatí de potecari, llatí incorrecte gramaticalment.
- Llatí eclesiàstic, el que utilisa l’Iglésia en diferents époques.
- Llatí escolàstic, el que utilisava l’escolasticisme en l’época migeval.
- Llatí hispànic, el parlat en Hispània.
- Llatí jurídic, els dels texts llegals.
- Llatí modern, el que utilisen els escritors de l’Edat Moderna.
- Llatí científic, el de la terminologia científica i tècnica moderna.
- adj. Que parla un llenguage derivat del llatí; relatiu als pobles que parlen algun d’estos llenguages.
- Raça llatina, conjunt d’estos pobles.
- Mar llatina, la Mediterrànea.
- Iglésia llatina, l’Iglésia occidental, per contraposició a la grega.
- Vela llatina, la vela triangular, utilisada per diverses embarcacions de la Mediterrànea.
- Barca llatina, la que du veles llatines o triangulars.
- Creu llatina, creu que té el braç vertical més llarc que l’horisontal.
- s. m. ant. Qualsevol de les llengües romàniques.