deu, -us
(Del llatí Dĕu, mat. sign.)
- s. m. En diferents religions, ser superior, generalment creador de l’Univers, o en alguna classe de poder sobrenatural, que sol ser adorat per aquells que creuen en ell.
- Image, en pintura pedra, talla... que representa u d’estos sers.
- Divinitat a la que s’adora.
- Deu Nostre Senyor, exclamació que pot tindre diversos significats segons el context.
- La Mare de Deu o la Mare de Deu Santa, la Verge Maria Santíssima i també exclamació en diferents significats segons el context.
- M’ampare en Deu, exclamació equivalent a Mare de Deu.
- Alçar Deu, acte d’alçar el sacerdot catòlic l’hòstia en la missa, a continuació de la consagració.
- Baix la capa de Deu, en totes bandes o en tot lo món.
- Per l’amor de Deu, per caritat, per favor i també exclamació en diversos significats segons el context.
- Tot Deu, vulg. Totes les persones, tot lo món.
- ¡Deu!. ¡Deu meu!. ¡Alabat siga Deu!. ¡Deu del cel!. ¡Deu tot poderós!. ¡Deu meu de la creu!. ¡Valga’m Deu!. ¡Gran Deu!, exclamacions que expressen diversos sentiments.
- ¡Com hi ha un Deu en el cel!. ¡Com hi ha Deu!. ¡A fe de Deu!. ¡No veja yo Deu! (ant.). ¡Deu no m’ajut! (ant.). ¡Voto a Deu!, exclamacions de jurament que afirmen la certea d’una cosa.
- Deu vos salv, ant. V. Deu vos salve. Fòrmula de salutació.
- A Deu siau, ant. A Deu, expressió per a despedir-se.
- Deu dirà. Deu ho faça, si Deu vol.
- Deu nos agrade. Deu nos lliure. Deu no ho vullga. Deu faça que no siga, invocacions per a que Deu nos lliure d’alguna contrarietat.
- Si Deu vol. Deu volent, locucions que reconeixen necessària la voluntat divina per a que succeïxca una cosa.
- ¡Be ho sap Deu!, per a afirmar la certea d’una cosa.
- ¡Deu proveirà!. Deu dirà. Deu ho vol aixina; ¡paciència!. Tot va com Deu vol, exclamacions que indiquen que no podem fer res que es Deu qui decidix les coses que han de succeir.
- Deu proveirà que caiga una pluja de moles... sense forat, loc. Ho diu un fataliste quan algú diu Deu proveirà.
- Deu li done lo que més li convinga, se diu per a no desijar res roïn ad algú i deixant en mans de Deu el castic que possiblement se mereix.
- Deu t’ho pague, equival a gràcies.
- ¡Deu l’assistixca!. ¡Deu l’ajude!. ¡Deu l’ampare!, per a invocar l’assistència divina.
- ¡Deu l’haja perdonat!. ¡Deu el tinga en el cel!. ¡Deu el tinga en la glòria!, se diu en nomenar a una persona difunta.
- Deu vos ampare o Deu que nos remedie, germà, loc. Se diuen quan no és dona almoina a un captador, el qual pot respondre: Si Deu té que remediar a tots, ya té faena.
- ¡Deu t’assistixca!. ¡Deu te beneïxca!. ¡Deu te guie!. ¡Deu te guie per bon camí!. ¡Deu nos pille confessats!. ¡Que Deu nos pille en santa gràcia!, se diu quan algú va a mamprendre una cosa difícil o d’èxit dubtós.
- Deu el perdone o Deu no li ho tinga en conte, per a indicar que no volem venjar-nos de l’ofensa que un atre nos ha feta.
- Gràcies a Deu, se diu acompanyant a una frase en que s’ha dit una cosa favorable a algú, i també com exclamació per a expressar la satisfacció de que haja succeït lo que es desijava.
- Tentar a Deu, intentar fer coses perilloses, o expondre’s o repetir en insistència una acció en la qual hi ha perill.
- Com Deu mana, loc. Com cal, correcte, be.
- Posar-se be en Deu, confessar-se, netejar la consciència de culpes.
- No ser bo per a Deu ni per al dimoni, no servir per a res.
- Parlar a Deu de tu, ser massa franc, prendre’s llibertats que no s’haurien de prendre en tractar a unes atres persones.
- Estar deixat de la mà de Deu, obrar sense trellat, en desorde, sense possibilitats de fer res de profit.
- Sense encomanar-se a Deu ni al dimoni, sense pensar-s’ho, de manera precipitada, atrontollada.
- Haver de menester Deu i ajuda. Costar o necessitar Deu i ajuda, haver de fer un gran esforç o treball, ser molt difícil.
- No ho mane Deu, loc. Se diu davant d’una cosa que u no vol fer o no vol que passe de cap manera.