sol, -ls
(Del llatí sōle, mat. sign.)
- s. m. Estrela lluminosa, a l’entorn de la qual gira la Terra, puix és el centre del nostre sistema planetari.
- Eixir el sol, escomençar a aparéixer per l’horisó; fers-se de dia.
- A l’eixida del sol, quan ix el sol, a primera hora del matí, a l’alba.
- Caure o declinar el sol, anar acostant-se el sol a l’horisó.
- Sol baix, el sol quan està prop de l’horisó.
- Pondre’s el sol, ocultar-se darrere de l’horisó.
- Sol post, un poc més tart de pondre’s el sol.
- Posta de sol, fet de pondre’s el sol per l’horisó.
- De sol a sol, loc. Des de que ix el sol fins a que es pon; s’usa per a dir que s’ha treballat tot el dia.
- La claror, llum o calor que dona est astre.
- Al sol, en un lloc a on aplega eixa claror, llum o calor.
- Pegar el sol, aplegar els rajos del sol.
- Prendre el sol, expondre’s al rajos del sol.
- Sol i ombra, ombra no completa en parts a on pega el sol.
- Sol fort, llum i calor potent del sol.
- Se diu de qualsevol astre que té llum pròpia.
- Per extensió i fig. qualsevol persona o cosa extraordinària.
- Nom propi de dòna.
- Com un sol, loc. Se diu d’una persona o cosa molt bonica o extraordinària.
- Ser un sol, loc. Ser extraordinari.
- No tindre més que el sol que pega a la cara o que el sol quan ix, loc. Ser molt pobre, no tindre res.
- Acabarem en sol, loc. Significa que acabarem una cosa molt pronte.
- No deixar ad algú a sol ni a ombra, loc. No apartar-se mai d’algú, anar sempre en eixa persona.
- Al sol de migdia, loc. En públic, davant de la gent.
- Eixir ad algú el sol a mijanit, loc. Tindre una sòrt que no s’esperava.
- El sol, dialect. i coloq. El número dos (2) en rifes, sortejos, loteries i jocs.
observacions/documentació: S’escriu Sol, en mayúscula inicial, en texts científics, be siguen astronòmics, meteorològics, climatològics... o que tracten de fenòmens solars de manera tècnica.