alp, -lba, -ps, -lbes
(Del llatí albus, blanc.)
- adj. m. llit. Blanc.
alba, -bes
(Del llatí alba, blanca.)
- s. f. Primera llum del dia, quan el sol encara no ha eixit pero allumena l’horisó: A l’alba escomencen a cantar els pardalets.
- Trenc d’alba, escomençar a aparéixer la llum del dia, a eixir el sol.
- Toc d’alba, el toc de la campana en el trenc d’alba o eixida del sol.
- Túnica blanca fins als peus, que els sacerdots se posen baix la casulla per a cantar missa.
- Forma poemàtica d’orige provençal, de caràcter amorós que narra l’enuig i dolor que causa la despedida i separació dels amants a l’alba o matinada, en acabant d’haver passat una nit d’amor junts. El poeta solia cantar l’alba o la posava en boca del guaita, que vigilava i era testic de la despedida.
Imàgens
