campana, -nes
(Del llatí campāna, mat. sign.)
- s. f. Instrument fet de metal que té la boca més ampla i es troba suspés cap avall, sona per percussió d’un braç mòvil intern denominat batall i que també pot ser com un martell exterior, és típic el seu us per a avisar a la gent per a anar a l’iglésia, treballar, una festa, etc.
- Campana del fumeral, la chimenera o cuina, part inferior d’un fumeral que baixa fent-se ample damunt de la llar o foguer.
- Recipient fet de vidre o un atre material que té una forma pareguda a la d’una campana i que es posa cap avall per a cobrir una cosa i que no tinga pols, que no estiga a l’aire lliure, etc.
- Part inferior eixamplada d’un vestit o dels camals dels pantalons.
- Campana de buç, antic aparat en forma de campana dins del qual un buç se sumergia.
- Flor que es pareix a un got en la boca eixamplada.
- plr. Joc de chiquets que consistix en que dos se posen d’esquena damunt d’atre i tenen que fer la volta de campana.
- Fer o pegar una volta de campana, loc. Pegar u una volta completa sobre sí mateixa.
- A toc de campana, loc. De forma puntual.
- Oir o sentir campanes i no saber a on, loc. No saber be una cosa, tindre només una idea d’alguna cosa que no es sap del tot.
- Llançar les campanes al vol, loc. Celebrar per tot lo alt un succés o fet, comunicant-li’l a tot lo món.
- Ser campana grossa, loc. Se diu de qui té un gran prestigi social.
- Com una campana, loc. Se diu d’una persona que està sana i be.
- La campana, dialect. i coloq. El número quaranta (40) en rifes, sortejos, loteries i jocs.