Diccionari General

Diccionari General de la Llengua Valenciana

Coincidències per a: veu
veu
(Del llatí vĭdēte, vejau.)
  1. interj. ant. Forma arcaica de la segona persona del singular i del plural de l’imperatiu del verp vore, usat antigament en el significat de veges, vejau, mireu.
observacions/documentació: També existia la forma sinònima vet.
veu, -us
(Del llatí vōce, mat. sign.)
    1. s. f. Sò que es produïx quan l’aire expelit pels pulmons travessa les cordes vocals, en eixir de la laringe.
    2. A dos, tres... veus, cantar més d’una persona a l’hora, entonant cada una d’elles una nota musical diferent.
    3. Veu forta, la que té un to normal alt, fent que es senta per damunt d’unes atres.
    4. Veu clara, la que sona sense pertorbacions ni tremolors.
    5. Veu grossa, la que és greu i retumba.
    6. Veu prima, la que és de to agut.
    7. Veu d’home, la que és més freqüent entre els hòmens, que per ser més greu es diferencia de la que és més freqüent entre les dònes.
    8. Veu de dòna, la que és més prima que la freqüent entre els hòmens i més pròpia de les dònes i dels chiquets.
    9. Veu dolça, la que té un to que es percep agradable de sentir.
    10. A mija veu, en veu baixa.
    11. Veu alta, la que es pot sentir a certa distància.
    12. Veu baixa, la que no es sent, o es sent molt poquet.
    13. Veu de cassaller, veu presa o una certa afonia com la que sol aparéixer degut a la beguda alcohòlica en excés.
  2. Perdre la veu, loc. Quedar-se afònic.
  3. Tindre la veu presa, loc. Estar afònic lleument.
  4. Sò produït per instruments musicals o per algunes coses inanimades.
    1. Idea, opinió que es té i que s’atribuïx a una circumstància, personificació o motiu extern a la pròpia persona que la pensa: La veu de l’experiència.
    2. La veu de la consciència, regomello que es sent interiorment com a juí de les pròpies obres o mèrits.
    1. Notícia, fama o rumor que s’escampa al parlar la gent.
    2. Córrer la veu, loc. Divulgar-se entre la gent una notícia, en general no coneguda, escampant-se el seu coneiximent.
  7. Veu del poble, l’opinió generalisada o majoritària entre una comunitat.
  8. Veu pública, la que és públicament coneguda.
  9. El dret que es té de parlar en un debat, i el seu eixercici: Els electes tenen veu pero no vot.
  10. A una veu, acordar una cosa per aclamació, resolent una decisió per acort de tots els reunits.
  11. Per més veus, ant. Per majoria, en una votació.
  12. Tindre veu, tindre dret.
    1. Gram. Accident gramatical que expressa la classe de relació entre el verp i el seu subjecte.
    2. Veu activa, aquella en la que el subjecte senyala l’agent de l’acció verbal.
    3. Veu passiva, aquella en la que el subjecte senyala el pacient de l’acció verbal.
  14. En veu baixa, loc. Parlar de forma que a penes se deixa sentir la veu.
  15. En veu alta, loc. Parlar de manera que es deixa sentir clarament la veu o per a que siga sentida intencionadament.
  16. Alçar la veu, loc. Intensificar el to de la veu per a que siga sentida per damunt d’unes atres.
  17. Dur la veu cantant, loc. Dur l’iniciativa o parlar en representació d’uns atres.
ref. El que deu, no té veu.
veu, -us
(Del llatí vĭce, volta, vegada.)
  1. s. f. ant. Volta, vegada, camí, viage.
Buscar veu en:
  • veu coincidix en:
    • la 3ª persona del pret. perfecte d'indicatiu de vore
    • la 3ª persona del present d'indicatiu de vore
  • Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.