to, -ons
(Del llatí tŏnus, mat. sign.)
- s. m. Qualitat dels sons que permet classificar-los de greus a aguts, segons el seu grau d’elevació que depén del número de vibracions per segon que produïxen els cossos sonors, en el cas de la veu obedix a la major o menor relaixació de les cordes vocals.
- Mús. Agarrar el to, prendre la correcta elevació de la nota musical que s’està sentint per a tocar o cantar d’acort en ella.
- Mús. Donar el to, fer sonar una nota en una determinada elevació per a que servixca de referent als músics o cantants i estos puguen adequar el seu sò.
- Mús. Posar a to, graduar el sò d’un instrument d’acort als atres o a una definida elevació del sò.
- Mús. Distància o interval que hi ha entre una nota musical i la següent, formada generalment per dos semitons.
- Inflexió i modulació de la veu i manera especial de dir alguna cosa segons l’estat d’ànim de qui parla.
- Baixar de to, parlar de forma més moderada i suau que abans.
- Pujar de to, parlar de forma més acalorada i forta que abans.
- Forma d’expressió i estil d’una obra lliterària, discurs, comportament…
- Paraules de mal to, paraules grosseres i malsonants.
- Grau de coloració o intensitat d’un color.
- Eixida de to, loc. Frase, reacció o comportament fòra de lloc, inoportú i inesperat. També es diu flautada fòra de lloc.