cel
- pron. ant. V. cell.
cel, -ls
(Del llatí caelum, mat. sign.)
- s. m. Atmòsfera que veem de color blau clar i que volta el planeta Terra; en ell apareixen el Sol, la Lluna i les estreles.
- Cel ras, cel clar, sense núvols.
- Cel cobert, cel ple de núvols que tapen el Sol.
- Cel roig o rogenc, cel roig a la posta o eixida del Sol.
- Rel. Regió superior a on segons algunes religions residix Deu, els Sants i demés ànimes benaventurades. També és sinònim de paraís.
- Trespol interior d’un local o recint.
- Cel de la boca, el paladar.
- Cel de llit, dosser, tela que sostenguda per quatre pals cobrix un llit.
- Cels i corones, joc fonamentalment de chiquetes el qual consistix en dibuixar en terra diverses caselles, una de les quals és denominada cel, i anar espentant en un peu una tella o similar d’una casella a l’atra, mentres l’atre peu està en l’aire.
- Anar-se’n al cel, loc. Morir-se.
- Caigut del cel, loc. Arribat de manera molt oportuna.
- Clamar al cel, loc. Ser una injustícia molt gran.
- Fer del cel paella, loc. ant. Fer vore o fer creure lo que no és o no existix.
- Posar un dit en el cel, loc. Se diu quan s’ha conseguit lo que es desijava molt i que era difícil de conseguir: ¿Has conseguit ser el primer de la llista?. Puix ya pots posar un dit en el cel.
- Guanyar-se el cel, loc. Conseguir en la terra l’entrada en el cel per haver fet algun sacrifici.
- Remoure cel i terra, loc. Fer tot lo possible per a conseguir una cosa.
- Vore el cel obert, loc. Vore que de sobte es resol un assunt complicat: Quan me digueren que podien operar-me viu el cel obert.
- Estar en el cel, loc. Estar en una gran comoditat i satisfacció.