paraís, -sos
(Del llatí paradisu, i este del grec παράδεισος, jardí deliciós.)
- s. m. Rel. En l’Antic Testament, jardí a on Deu colocà al primer home i a la primera dòna, i lloc d’a on foren expulsats per cometre el pecat original. Se coneix també pel nom de paraís terrenal.
- Rel. El cel a on estan els àngels, els sants i els benaventurats. Rep també el nom de paraís celestial.
- fig. Lloc deliciós, a on s’està molt a gust.
- Paraís fiscal, país a on no hi ha control financer o a on se paguen pocs o gens d’imposts per part dels estrangers.
observacions/documentació: La forma paraís és clàssica i hui general en valencià. La forma paradís, en -d-, fon i és un llatinisme i no la forma patrimonial. “...preciossa e humill verge nostra dona Santa Maria, mare sua, e de tots los sants e santes de parais”. Anònim. Llibre de Consells. 1403-1404. “E per ço Deus feu hun loch enmig per habitacio ad aquells, ço es parais terrenal”. “Si vols entrar en parais, deusho revocar dient: “Tal dia yo vos parlí mal de tal persona; malicia m’o feu dir, no u vullam creure e yo ho revoch”.”. Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410. “Per que suplich a la inmensa bondat de Jesucrist que us done honorosa vida e parais apres la mort”. Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490. “Per a la despesa del cami los bens nos acomana ab tal poder que, a Parais o a infern, seguint nostra voluntat, nos porten». Joan Roïç de Corella. Lo Cartoxà. 1495. “...per los virtuosos exemples vostres, mostrant-los com deuen ordenar la vida sua per anar a parais”. Isabel de Villena. Vita Christi. 1497.