poc, -ca, -cs, -oques
(Del llatí paucu, mat. sign.)
- adj. m. En escassa cantitat o en número reduït.
 - Usat com a atributiu sense cap de preposició entre ell i el substantiu: Home de poca força. Persona de poques paraules.
 - Unit al substantiu per la preposició de si el substantiu és masculí singular, pero no si és femení o plural, a no ser que vaja precedit per un: Beu un poc de vi. Poc de temps fa que anà. Poques coses li queden. Poca gana té de vindre.
 
- plr. Poca gent, número reduït de persones: Pocs saben la veritat.
 - ant. Menut, chicotet.
 - s. Chicoteta cantitat.
 - Un poc, una cantitat chicoteta.
 - Poca cosa, molt poc o persona insignificant en algun aspecte: D’oli en queda poca cosa. El seu marit era poca cosa i ella el dominava.
 - Un poc, adv. Una miqueta, en escassa cantitat o intensitat.
 - Tindre en poc, menysprear, no fer apreci.
 - adv. Escassament.
 - Per poc, que no falta molt per a estar complet, per a aplegar...
 - A poc a poc o poc a poc, lentament, espai.
 - De poc en poc, ant. Gradualment.
 - Poc més o manco, o poc més o menys, aproximadament, en escassa diferència.
 - Poc o molt, se diu per a indicar una cantitat incerta.
 - Ni poc ni molt, gens, absolutament res.
 - En poques paraules, loc. En resum.
 - No poc o no ni poc, loc. Indica oposició a una negació.
 - Pocs i mal avenguts, loc. S’usa per a referir-se ad aquelles persones que, sent poques, no tenen bona relació i estan desunides per diferents motius.
 - Una poca llet, loc. Indica oposició a una petició o afirmació.