mirar
Flexió verbal »(Del llatí mīrāre, admirar.)
- refl. Observar-se en un espill u mateix.
- Observar en atenció.
- Observar en la ment per a conéixer, discernir, jujar, considerar, reconéixer.
- Ben mirat, pensat o considerat detengudament: Ben mirat hauríem de considerar l’atra opció.
- Jujar ad algú o ad alguna cosa d’una determinada manera.
- Anar en conte, procurar: Mira de dormir una miqueta.
- Tindre en consideració, fer cas d’algú o d’alguna cosa: Mira lo que diu ton pare i fes-li cas.
- Mirar per (algú, alguna cosa), protegir, defendre, cuidar ad algú o ad alguna cosa.
- intr. Dirigir la mirada.
- Estar una cosa situada en determinada orientació: El meu balcó mira a la mar.
- Vore vindre lo que va a passar: Estava esperant-lo i mirava que se me fea de nit. Estic mirant que no aneu a acabar la faena hui.
- Mirar mal a algú, mostrar-li desafecte, despreci.
- Usat en imperatiu per a cridar l’atenció d’algú o per a expressar diferents impressions d’admiració, sorpresa, etc.
- Mirar a algú per damunt del muscle, loc. Tractar en superioritat, en despreci ad alguna persona.
- Mirar avant, loc. Ser positiu, no viure de recorts o velles glòries.
- Mirar contra el govern, loc. Visquejar.
- ¡Mira!, ¡Che mira!, ¡Mira tu!, Mira això!, ¡Mira tu si el diable té cara de porc!, exclamacions de sorpresa, estranyea o protesta.
- No mirar pèl o sense mirar pèl, loc. Sense fer distinció o sense miraments: Fes be sense mirar pèl.
- refl. Fer que el mege analise una ferida, malaltia, dolor que algú té: Mira’t eixa taca en la pell que hi ha molt de càncer de pell. Eixa ferida se l’haurà de mirar si no vol que s’endenye.