diable, -es
(Del llatí diabŏlus, mat. sign.)
- s. m. Dimoni o esperit del maligne; en la tradició judeucristiana, àngel caigut o cada u dels àngels que Deu desterrà de sa presència per la seua rebelia.
- Nom genèric dels esperits malignes.
- Per antonom. Príncip dels àngels caiguts o príncip dels dimonis, que representa l’esperit del mal; Satanàs.
- per ext. Persona o animal temible perque obra d’una manera temerària, turbulenta, fent malifetes.
- Mal de diable, endimoniament.
- Pobre diable, pobre d’esperit, infeliç, de poca valia.
- ¡Diable!, ¡Dimoni!, interj. coloq. Exclamació que expressa sorpresa, contrarietat o admiració.
- Anar el diable solt, loc. Haver molt de soroll o guirigall.
- Fer diables sense mole, loc. Fer coses molt difícils, tindre molta habilitat i astúcia.
- Paréixer el diable dels Socors, loc. Anar vestit de manera exagerada i ridícula.
- Saber a on s’ajoca el diable, loc. Saber moltes coses que els atres no saben.
- Ser de la pell del diable, loc. Ser molt roïn o guilopo.
- ¡Mira tu si el diable té cara de porc!, exclamació d’estranyea en la qual se protesta d’una cosa mal feta.
observacions/documentació: En la llengua popular i coloquial se sol usar la forma sinònima dimoni.