dimoni, -is
(Del llatí daemonĭum, i este del grec δαιμόνιον, mat. sign.)
- s. m. Cada u dels àngels rebels o caiguts, i especialment el seu príncip Satanàs.
- Nom genèric dels esperits malignes.
- Diable.
- Dimoni coixo, pop. El major dels dimonis.
- Haver dimoni, ant. Estar posseït dels dimonis.
- fig. Persona o animal molt temible per la seua audàcia, força, activitat, idees...
- Ser un dimoni o ser el dimoni, loc. Ser temible o extraordinari per qualsevol concepte, com ara idees, audàcia, força, agilitat, ciència...
- plr. Exclamació: ¿Cóm dimonis parles aixina? ¿Qué dimonis dius?
- Anar-se’n al dimoni, loc. Perdre’s, fer-se malbé, ser destruït.
- Cremar com un dimoni, loc. Cremar una cosa molt.
- Del dimoni, loc. Exclamativa: Un soroll del dimoni. Aquella febra del dimoni el matà.
- De mil dimonis, loc. Se diu d’alguna cosa roïn i molt gran: Tenim un embolic de mil dimonis. S’armà un canyaret de mil dimonis.
- El dimoni series si no cagares, loc. Li ho diuen irònicament a qui es vana d’haver fet una cosa notable que en realitat no ho és gens.
- Fer dimonis sense mole, loc. Fer coses molt difícils, ser molt hàbil i astut.
- Fugir com el dimoni de la creu, loc. Tindre una gran por, fugir més que a pressa.
- Saber a on s’ajoca el dimoni, loc. Ser molt espavilat i saber moltes coses difícils.
- Sense encomanar-se a Deu ni al dimoni, loc. Sense reflexionar ans de fer una cosa.
- Ser de la pell del dimoni, loc. Ser molt roïn o molt guilopo.
- Tindre pacte en el dimoni, loc. Tindre molta habilitat o molta sòrt per a obtindre coses difícils.
- V. diable i les seues locucions.
- Treballar per al dimoni, loc. Treballar inútilment, en va, sense profit ni benefici.
- ¡Voto al dimoni d’Aragó!, loc. desus. Interjecció que expressa malestar, sorpresa, admiració, etc.
- ¡El dimoni que ho entenga!, exclamació que es diu davant d’una cosa incomprensible o coses contradictòries.