vist, -ta, -ts, -tes
vista, -tes
(Del femení de vist, part. pass. del verp vore.)
- s. f. Facultat corporal que permet la percepció dels objectes a través dels ulls i per l’efecte de la llum.
- Vista curta, defecte pel qual no es perceben correctament les coses situades llunt.
- Vista cansada, defecte pel qual se veuen millor les coses lluntanes que les pròximes.
- Bona vista, la que és normal i permet vore correctament les coses pròximes i les lluntanes.
- Orgue de la visió, els ulls.
- Acte de vore.
- A la vista, loc. En un lloc en que pot ser vist.
- Tindre una cosa a la vista, loc. Que està dins del camp de visió, que es pot vore. Estar esperant una cosa que pot aplegar o tindre lloc: Tinc un nou treball a la vista.
- Perdre de vista, loc. Deixar de vore.
- Perdre’s de vista, loc. Deixar de ser vist, desaparéixer de la visió.
- Conéixer de vista, loc. Conéixer ad algú només per haver-lo vist, sense haver raonat o tindre relació en ell.
- plr. Acte de trobar-se dos o més persones per a entrevistar-se o tractar algun assunt.
- Lo que es veu o pot vore’s.
- Fotografia o gravat, especialment els referits a païsages.
- En vista de, loc. En consideració a, en atenció a.
- Alegrar la vista, loc. Vore coses considerades agradables.
- A primera vista, loc. Mirant una cosa per primera volta, per l’impressió que fa quan se veu per primera volta, sense haver profundisat en el seu coneiximent.
- Fer la vista grossa, loc. Fingir que no es veu una cosa incorrecta, per a evitar complicacions que podrien derivar-se o per no tindre major importància.