(Del llatí cŏllu, mat. sign.)
- s. m. Part del cos humà i de l’animal que unix el cap i el tronc.
- Al coll, sobre la regió veïna al coll i part de l’esquena.
- Posar-se el dogal al coll, loc. Fer-se mal a sí mateix, dur-se a la perdició.
- Jugar-se el coll, loc. Afirmar o fer una cosa i arriscar-se a que no siga certa o ixca malament.
- Estar fins al coll de deutes o problemes, loc. Tindre molts deutes o problemes.
- Retòrcer el coll, matar.
- No poder donar coll, loc. No poder atendre una cosa adequadament.
- Part d’una peça de roba que rodeja el coll de la persona.
- Coll de mariner, peça de roba que rodeja la part superior d’una brusa, doblegant-se i formant la part posterior un quadrilàter que cau damunt de l’esquena del mariner o de la persona que du el vestit.
- La part superior d’una botella o un atre recipient similar.
- Coll de botella, part d’una via, canal, canonada... que és més estret que el restant i que relentisa el pas de lo que ha de fluir pel seu interior.
- Porció de bota que està entre la testa i la faixa.
- La part més prima d’un membre, víscera, fruit o una atra cosa.
- Coll de la cama, la part més prima de la cama pròxima al tormell.
- Coll de figa, la part per a on la figa penja de la figuera.
- Nàut. La part més prima d’un pal.
- Fer coll de figa, loc. Morir-se.
- Parlar per al coll de la camisa, loc. Parlar molt baixet.
- Lloc a on s’estreta la vareta d’un palmito en la part inferior entre la boleta i la font.
- La part més prima de la cama, immediata al turmell
ref. Lo mateix té al coll que al muscle. Tu que no pots, porta’m al coll. Tu que l’has mort, porta’l al coll.