nom, -ms
(Del llatí nŏmĭne, mat. sign.)
- s. m. Paraula o conjunt de paraules en la que es designen persones, o coses.
- Bon nom, bona reputació o bona fama.
- Conéixer ad algú de nom, haver sentit parlar d’eixa persona, pero no haver-la vista o coneguda personalment.
- Donar nom, transmetre el seu nom o ser causa que algú o alguna cosa tinga determinat nom.
- En nom d’algú, que obra en representació d’eixa persona, per encàrrec d’ella.
- A nom de, loc. Indica que un escrit com ara un chec, títul de propietat... du el nom d’algú i és el seu propietari o destinatari: Els documents del coche van a nom de la muller del difunt.
- Fer-se un nom, loc. Fer-se famós, tindre un reconeiximent públic.
- Haver nom, tindre per nom tal paraula.
- Mal nom, malnom, renom.
- Nom de pila, el que se li dona ad algú quan se’l bateja.
- Nom artístic, seudònim.
- Nom de família, el llinage.
- Nom de guerra, el que adopta una persona en una activitat, especialment si esta és polèmica.
- Nom de religió, nom que adopta una persona en fer-se religiosa.
- Tindre nom, tindre fama, tindre èxit, ser célebre.
- Tindre per nom, dir-se, nomenar-se.
- Saber posar el seu nom, saber firmar.
- Gram. Paraula que designa a una persona, animal o cosa, per oposició al verp que indica una acció.
- Nom adjectiu, paraula que indica una qualitat o determinació d’un ser.
- Nom comú, paraula que designa un objecte.
- Nom genèric, nom comú.
- Nom propi, paraula que designa un objecte que es considera únic.
- Nom substantiu, indica el ser mateix.
- Denominació.
- No tindre nom, loc. Ser una cosa tan insòlita per la seua maldat que resulta incalificable: La malifeta que t’ha fet no té nom.
- En el nom del cel, o de Deu o de tots els sants, fòrmula usada per a reforçar un verp de petició, un prec, etc., senyala vehemència.