sal, -ls
(Del llatí sal, salis, mat. sign.)
- s. f. Substància blanca, cristalina (clorur de sodi), soluble en aigua, s’utilisa per a condimentar aliments o conservar la carn o el peix, se troba en la naturalea en masses sòlides o en solució i dins l’aigua de la mar.
- Sal marina, la que s’obté en les salines per evaporació de l’aigua de la mar.
- Sal comuna o sal de cuina, la d’orige marí refinada que s’utilisa en els menjars.
- Sal fina, la que està reduïda a pols fina.
- fig. Lo que dona agudea o gràcia.
- Per extensió, compost que es forma per la substitució total o parcial de l’hidrògen bàsic d’un àcit per un radical simple o compost.
- Sal àcida, la que s’obté per la substitució parcial de l’hidrogen bàsic d’un àcit pels metals.
- Sal neutra, la que s’obté d’unir una sal neutra en una o més molècules de l’òxit o de l’hidrat del metal.
- Sal d’agrelles, bioxalat de potassa.
- Sal d’amoníac, clorur amònic.
- Sal de la Figuera, sulfat magnèsic, que s’utilisa com a porga; rep el nom de Figuera o de la Figuera perque u dels llocs a on se produïxen és la localitat valenciana de la Font de la Figuera.
- Sal fumant, àcit clorhídric, V. salfumant.
- Sal de Saturn o de plom, acetat de plom.
- Sal sosa, carbonat de sodi.
- Paréixer un ou sense sal, loc. Ser fava o curt d’enteniment.
- Sense més sal ni més oli, loc. Sense motiu.
- Tindre manco substància que un ou sense sal, loc. No tindre gust un menjar. Ser una persona sense substància.
- Partir-se el pa i la sal, loc. Fer mostres de gran amistat.
- Fer-se sal i aigua, loc. Suar molt, i també posar-se tou.