carrera, -res
(Del llatí *carraria, mat. sign.)
- s. f. Camí destinat al pas de carros. També es diu del carrer que fon camí.
- En l’Albufera de Valéncia, nom que es dona als canals desaiguadors més importants.
- met. Forma d’actuar per a obtindre un resultat: Dus molt mala carrera en eixe vici que tens.
- Acció de córrer les persones o animals cert espai; correguda.
- Camí del filador avant i arrere.
- Fer la carrera, prostituir-se pel carrer.
- Recorregut que fa un vehícul públic de transport, com ara un taxi, per un preu.
- Correguda, competició per a vore qui corre més i aplega el primer a una meta.
- Carrera del monyo, ralla que es fa en el monyo quan part dels cabells se pentinen cap a un costat i l’atra part cap a un atre.
- ant. Distància de lloc a lloc.
- Acció de córrer sense parar.
- Curs o série d’accions que duen a una persona a conseguir una cosa, especialment un títul d’estudis: Estudià la carrera d’arquitecte.
- Fer carrera, alvançar favorablement, més concretament en térmens econòmics o de negocis.
- Carrera de la calça, se diu d’una série de punts d’una calça que es desfan.
- Carreres de l’espiga de dacsa, se diu de les files de grans de l’espiga de la dacsa.
- A la carrera, loc. A tota pressa.
- Carrera dreta, loc. Se diu quan se va ràpit i recte sense desviar-se.
- Ser carrera de món, loc. Se diu davant dels fets o acontenyiments naturals i inevitables: Nàixer i morir és carrera de món. També s’usa la locució sinònima ser llei de vida.
- Les quatre carreres, se diu referint-se a la zona que recorren les quatre carreres de l’Horta de Valéncia: Té l’haca més bonica de les quatre carreres.