Diccionari General

Diccionari General de la Llengua Valenciana

Coincidències per a: voler
voler, -rs
(Substantivació del verp voler.)
  1. s. Voluntat, animositat que espenta ad algú a fer o actuar: Vine ací amo del meu voler.
  2. s. Amor: Hi han volers perillosos pero dolços com la mel.
voler
Flexió verbal »
(Del llatí vulg. volēre, que substituí al clàssic velle.)
  1. v. tr. Tindre voluntat o determinació per a fer alguna cosa o per a que es faça: Vullc anar a ta casa per Nadal. Volgué que son fill estudiara.
  2. Voler dir, significar, donar a entendre: En açò vullc dir que m’agrada l’idea.
  3. En la llengua clàssica, usat a sovint com a complement de cortesia en els verps pregar, demanar, plaure, etc.
  4. Tindre la voluntat o determinació de conseguir alguna cosa per a sí mateix o per a un atre.
  5. Voler be o voler mal ad algú, desijar que li ocórreguen coses bones o roïnes.
    1. Sentir amor, amar ad algú: Els nóvios se volen. La mare sempre vol a son fill. Te vullc molt amor meu.
    2. Tindre afecte ad algú. Yo vullc molt als meus amics.
  7. Deu vullga, loc. Expressió que introduïx la formulació d’un desig.
  8. Deu no ho vullga, loc. Expressió per a indicar que no es vol que passe lo que es diu.
  9. Serà lo que Deu voldrà, loc. Expressió per a indicar el dubte sobre el resultat d’una decisió arriscada, perillosa o imprevisible, quan se pren.
  10. ¿Vol dir? o ¿Vols dir?, loc. Qüestió que expressa dubte sobre lo que s’acaba d’afirmar.
  11. ¿Vols dir que..., loc. Pregunta per a demanar conformitat sobre una interpretació de lo que s’ha afirmat: ¿Vols dir que demà vindràs?.
  12. No voler vore a u ni pintat en un cacherulo, loc. No voler vore’l ni de llunt.
  13. Te vull més que a un bon cagar, loc. coloq. Te vullc molt.
  14. Voler la mar i les arenes o voler el sant i l’almoina, loc. Voler-ho tot.
  15. Requerir, necessitar: Estes plantes volen molta aigua. Eixe treball vol molta paciència.
observacions/documentació: El verp voler, en el significat de amar, se documenta en els nostres clàssics: “A Iesús seguien anant li darrere / Simó y el dexeble de tots més volgut / lo qual trist defora dexa sols a Pere / y entra dins la casa pregant lo s’espere / puix era del bisbe sols ell conegut”. Bernat Fenollar i Pere Martínes. Lo Passi en cobles. 1493. “Lo fi de l’amor és ésser volguda ensemps ab los medis dels goigs y plahers”. Bernat Fenollar. Lo procés de les olives. 1497. “De mi sou vos més volguda / que no tot l’or ni tresor”. Flor d’enamorats. Joan Timoneda. 1562.
ref. No en vullc, no en vullc, i no li pert l’ull o tres plats al coromull. Qui més té, més vol. Qui diu lo que vol, ha de sentir lo que no vol. Quan Deu no vol, els sants no poden. Qui fa lo que vol, sofrirà lo que no vol. Lo que u no vol, un atre ho agarra al vol. Tant vol el gat a sos fills, que se’ls menja. Tant te vullc, que et trac l’ull. Fa més qui vol, que qui pot. Qui no vol caldo, tres tasses. Qui no vol, no porta dol. Qui no vullga perdre, que no jugue. Qui no vullga pols, que no vaja a l’era. Qui no vol tindre raons, prevé les ocasions. Qui vol presumir, ha de patir. Qui vol la capa de l’amic, no és amic.
Buscar voler en:
  • Paraules que tenen una escritura pareguda: boler.