bufar
Flexió verbal »(D’orige onomatopèyic, de buf.)
- v. intr. Llançar l’aire per la boca entreobrint un poc els llavis: La sopa estava tan calenta que hagué de bufar per a gelar-la.
- intr. Llançar l’aire en violència per la boca en senyal de protesta o desacort: Encara que bufes, hauràs de fer igualment la faena.
- intr. Córrer, el vent, fent-se sentir.
- intr. Presumir, vanagloriar-se, fer ostentació de riquea o poder: És molt tafarrer, sempre està bufant.
- tr. Dirigir el bufit sobre algun element: Li agrada molt bufar els ciris de la tortada pel seu natalici.
- tr. Fer eixir l’aire sobre algun element per mig d’una ferramenta com ara una mancha: ¡Bufa el fòc en la mancha, que reviscole!
- tr. Fer que una superfície perga la seua llisor. L’humitat ha bufat la finestra.
- refl. Produir-se depressió o alçar-se l’emblanquinat o la capa d’algeps en una paret pintada o lluïda a conseqüència de les humitats generalment: La finestra s’ha bufat a causa de l’última tronada.
- refl. Unflar-se la corfa del pa quan està en la cocció.
- refl. Unflar-se la pell de la taronja creant una separació en els gallons.
- refl. Doblegar-se la roba fent plecs.
- refl. i coloq. Emborrachar-se, beure molt d’alcohol.
- refl. i coloq. Expulsar una ventositat: ¡Quina pudor!, ¿t’has bufat?.
- tr. i coloq. Embriagar: El brandi bufa més que el vi.
- Bufar en caldo gelat, loc. Fer gala de tindre poder o fer ostentació.
- Estar u que bufa, loc. Estar molt irat o irritat.
- Bufar-li-la, loc. vulg. Indica una total indiferència i despreci: Me la bufa lo que puga dir eixe destrellatat.