vell, -lla, -lls, -lles
(Del llatí vulg. veclu, i este del clàssic vĕtŭlus, vell.)
- adj. m. De molta edat.
- Antic, del temps passat, anterior a l’actual.
- Que no és nou, que ha perdurat molt.
- Que s’ha usat durant molt de temps, que ya no és tan profitós com quan era nou.
- Vell de carnestoltes, figura d’home feta de roba plena de palla, que es penja en els balcons de les cases o en lo carrer en época de carnestoltes o en quaresma.
- dialect. Figura d’home feta de roba plena de palla o senzillament de roba vella que es posa dreta en el camp per a espantar als pardals.
- Vell marí, ant. foca.
- Les velles de serra, figures en orige de soldats o guàrdies romans recordant als que vigilaven el sepulcre de Jesús i que foren apedregats quan resucità. En quaresma es posen en els balcons i els chiquets les apedreguen. El nom de vella, és una deformació popular de l’antic vella o vel·la, guaita, guàrdia, que és com apareix escrit en valencià antic “vella”. Tant és aixina que la primitiva figura de soldat romà passa a ser la d’una vella.
- Més vell que Matusalem, que l’anar a peu, que la picor, que un camp, que un garrofer, que el cagar ajopit, que les baranes del riu (en referència a les baranes del caixer del riu Túria al seu pas per la ciutat de Valéncia) o que els chorrets (esta última locució es diu en Elig referint-se als partidors del sistema de rec), loc. Se diu d’una persona o cosa molt vella.
- Paréixer la vella d’Antella, loc. Se diu de la dòna que, per la forma de vestir o pentinar-se, aparenta més anys dels que té realment.