orso, -sa, -sos, -ses
(Del llatí ŭrsu, mat. sign.)
- s. m. Animal de diferents espècies del gènero Ursus, mamífer carnívor plantígrat, d’abundant pelage, coa curta, cap gran i extremitats fortes acabades en garres. Existix l’orso blanc o polar, l’orso negre, l’orso panda, l’orso gris, l’orso malai, el tibetà, el d’Alaska, l’europeu, etc.
- Orso formiguer, mamífer desdentat d’Amèrica, de l’espècie Myrmecophaga jubata, que s’alimenta de formigues, de pelage gris clar en llistes blanques en les vores, morro llarc i llengua llarga i prima, en la que agarra els insectes, especialment, formigues.
- Orso marí, foca de vora dos metros, en el cap paregut al de l’orso, ulls prominents en orelles de punta i pell rogenca molt fina. Viu en l’oceà polar antàrtic.
- Fer l’orso, loc. Fer el bambau, fer bovades.
- Pelut com un orso, loc. Que té molt de pèl.
observacions/documentació: La forma orso, prové directament del llatí ursu i és la forma valenciana usada des dels nostre clàssics fins a hui: “E veus que molts dyables vingueren en forma de besties feres diverses, ço es, de bous, orsos, porchs, vipres e serps...” Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410. “... a vore los gladiadors en rinya ab lo tigre de l’India, de Scitia ab l’orso blanch.”. Teodor Llorente. La nova era. 1859. “...perque no saben més que fer ballar orsos i mones al sò del panderet”. Joaquim Martí Gadea. La terra del che. 1906. “Els orsets, ben berenats, jugaven al “Ama hi ha foc” en la replaceta. Caminal avall venien l’ama i na Orsa". ¿A miches? ¡Ni en la dona!. Vicent Pla Mompó. 1930. “—Doncs, jo no ho entenc —va dir el senyoret—; és que vosté deu tenir la pell d’ós.—D’«orso» voldrà dir —replicà el Monjo.”. Gaetà Huguet Segarra. Els valencians de secà. 1969. “...negre i lluent com la móra, que semblava un orso de fira.”. Josep Lozano. El mut de la campana. 2003.
Imàgens
